Enguany celebrarem el cinquantè aniversari de la inauguració del Concili Vaticà II. Arran d´aquest magne esdeveniment eclesial, els mitjans de comunicació especialitzats estan avaluant les esperances que va desvetllar aleshores i la trajectòria dels seus resultats. Hi havia en eixe concili moltes energies congriades en els anys precedents i moltes contradiccions al si de l´Església que demandaven vies de solució. La saviesa de Joan XXIII, la bonhomia que encomanava i la fortalesa del seu tremp profètic feren possible una albada catòlica que aviat s´estengué per tot arreu. La convergència d´altres dinàmiques polítiques, econòmiques i socials dotaren aquell temps d´un optimisme històric que a hores d´ara enyorem vivament.

La novetat eclesial tenia molts àmbits d´expressió. L´encapçalament de la constitució pastoral, la Gaudium et espes, marcava estil i tarannà. Afirmava que els goigs i les esperances, les tristeses i les angúnies dels homes del nostre temps, sobretot dels pobres i dels que sofreixen, són alhora goigs i esperances, tristeses i angúnies dels deixebles de Jesús. No hi ha res vertaderament humà que no trobe ressó en el seu cor. Aquestes intencions conciliars van ser axiomàtiques del canvi de rumb que mamprenia l´Església, ja que expressava una forma de ser i actuar totalment distinta. Abandonava, per una banda, l´arrogància doctrinal i l´autoritarisme moral que la caracteritzava, i per altra banda, mostrava l´actitud d´acompanyament, col·laboració i solidaritat en la trajectòria històrica i humana, en la qual hi som i en formem part sense privilegis de cap mena.

Si en el camp polític i econòmic van ser la M. Thatcher i R. Reagan els introductors del paradigma neoliberal i del mercat com a regulador exclusiu i excloent, a nivell eclesiàstic han marcat la regressió conciliar el llarg pontificat de Joan Pau II i Benet XVI. Tant és així, que la fixació en tot allò que abasta la sexualitat humana, incloent-hi un model de família excloent, és tan insistent com eixordador és el silenci que guarden els nostres bisbes en altres temes que afecten la vida, com la pobresa, la desocupació i l´exclusió que origina el sistema neoliberal. Especialment cridaner resulta el silenci al País Valencià. Més concretament a la província eclesiàstica que abasta les tres diòcesis valencianes i les tres de les Illes Balears. Justament on els casos de corrupció són extensos, intensos i provocadors; fins i tot per a la feble consciència ètica dels nostres conciutadans i conciutadanes. Hi ha silencis que parlen i susciten sospites de complicitat i favoritisme. No debades la tradició moral ha qualificat aquests ominosos oblits de pecats d´omissió.

Difícilment les cristianes i cristians comprendrem que les reflexions pastorals s´entremeten tant entre els llençols dels amants, i guarden sepulcral silenci en allò que fa referència a la justícia, l´honestedat dels polítics, el saqueig dels béns públics i la situació de misèria i precarietat a què ens aboca la corrupció dels polítics i l´avarícia dels especuladors. Que lluny ressonen les paraules del Vaticà II en què feia seues les esperances i neguits dels homes i dones, especialment dels més dèbils i vulnerables! Cal dir, tanmateix, que la credibilitat i la fidelitat de l´Església no rau en les bones relacions que puga manteneir amb les autoritats, ni en la garantia que puga aportar per a l´harmonia social, ni en la bona posició per rebre ajudes que pot derivar per socórrer necessitats. Hi ha moments, i les conseqüències de la corrupció i de la irresponsabilitat d´alguns polítics, n´és un, que el millor que pot fer l´Església és aixecar amb coratge profètic i amb responsabilitat compartida la veu de la denúncia d´aquest estat de coses i proclamar l´anhel d´una societat humana i digna. Tot amb tot, hi ha una condició prèvia i necessària que condiciona l´honorabilitat i la força de la seua postura. Aquesta condició ja la va enunciar Jesús de Natzaret quan va advertir als seus seguidors que no podien servir a dos senyors: a Déu i als diners. Efectivament, una església repenjada en els privilegis que li ofereix el poder, s´inhabilita per ser el que hauria de ser: portadora i engrescadora de l´esperança dels pobres.