Sort en tenim, ara que els motius per riure´s escassegen, d´escoltar acudits com aquest: «el Consell va fer les coses que calia, quan calia», dita amb intenció de justificar el deute bilionari —amb b de Botín (Emilio)— causat per obres faraòniques i grans esdeveniments. I ara vostès pensaran: qui ha dit això estaria amarat de gintònics. Puix no. Ho ha dit Gerardo Camps, que durant huit anys ha exercit l´ofici més antic del món (aclarisc: cobrar impostos com a conseller d´Hisenda).
I tot per a què? No sóc gens original si dic que el Consell s´ha portat com aquell pare borratxo que es gasta en beguda el jornal i compra després fiat per donar-li de menjar als fills. Junt al big bang de projectes babilònics (Terra Mítica, aeroport de Castelló, Àgora i Ciudad de la Luz), faraòniques festes (Volvo Ocean Race, Open 500 de Tenis, Fórmula 1 i America´s Cup). I tot per a què? Per a escatimar pagaments a les farmàcies, ajudes a dependents, beques a estudiants, subvencions a guarderies... I tot per a què? Per a lluir palmito en la visita del Papa i en la Biennal de les Arts. I tot per a què? Per a no dotar de personal i material les escoles, jutjats i hospitals, i no pagar-hi la llum, telèfon, folis i segells. I tot per a què? Això ens preguntem. Disset anys de govern popular al País Valencià, i tot per a què?
Dir que el Consell va fer el que calia, quan ha balafiat en fanfàrries i luxes de nous rics, és impertinent com un acudit en un soterrat. Il·lustra fins a quin punt s´havia instal·lat al Consell la idea del militar alemany que descriu la proximitat de la desfeta afirmant: «la nostra situació és excel·lent, però sense cap esperança». Potser no veu el marró que li han deixat a Alberto Fabra, que haurà de reparar el desastre del megadeute de la Generalitat amb la cura i habilitat d´un restaurador de museu. I això sense contar el dany causat a l´ètica tributària, impossible d´assolir quan veus que amb els teus diners han jugat al bacarà, ni que siga metafòricament.
