Al PPCV no li ha de fer por la qüestió de la llengua, encara què altres continuen reincidint en l´aprofitament i la utilització polèmica d´este tema. Eixa prevenció podria tindre sentit fa dècades, però ara, amb els canvis de qualitat i de quantitat que han tingut lloc en la societat, assumint la tradició i la genuïtat del valencià i l´assumpció d´una via lingüística autònoma, eixa prevenció està fora de lloc. La creació de l´Acadèmia Valenciana de la Llengua va ser un encert i un acte de justícia perquè molta gent sensibilitzada ha vist un escenari, un marc i un recurs per a fer una política lingüística valenciana pròpia.
En esta terra es pot fer una política lingüística sense complexos i sense por, i el PPCV també pot apreciar, precisament, la singularitat que dóna tindre una llengua pròpia per a fer política valenciana amb majúscules. Fixem-nos en la política lingüística del PP a les Illes Balears o Galícia. Es tracta de fer valdre la llengua com a senya d´identitat. I també d´utilitzar-la com a valor diferencial dels valencians, sent conseqüents amb la nova redacció de l´Estatut respecte de la llengua pròpia. El valencià com les altres llengües pròpies és tan espanyol com el castellà. Per això s´ha d´apostar per una política lingüística tranquil·la i de caire autonomista, que és allò identificable pels valencians.
Conscient d´això, és a dir del poder de les induccions lingüístiques i coneixedor de la falta que li fa a esta la nostra llengua l´establiment de programes i accions exemplaritzants, el PPCV va promoure al seu moment el Decàleg d´Ares del Maestrat, un excel·lent protocol de pautes d´ús del valencià per a la comunicació institucional i administrativa, molt semblant a algunes de les instruccions establides per la Xunta de Galícia. Invocar a «l´ús del valencià amb l´exemple diari en l´Administració Pública». És a dir, des de qualsevol ideologia i des de qualsevol concepció político-territorial d´Espanya es poden realitzar o projectar polítiques decidides de foment i normalització de les llengües no castellanes. Si el valencià és «la nostra principal senya d´identitat», el seu ús públic deu augmentar notablement i fer-se més generalitzat. Però eixa indolència no és sols atribuïble a les institucions; en els últims temps assistim a una reculada en l´ús públic, en la premsa, per part de personalitats intel·lectuals I dirigents empresarials… Per que la millor defensa del valencià que es pot fer és usar-lo!
La normalització lingüística no pot avançar sense el consens i la complicitat de totes les institucions valencianes, ni al marge dels sentiments identitaris dels valencians. Per això la nostra aposta ha de ser clara: el valencià és la llengua pròpia de la societat valenciana i, per tant, deu ser un factor destacat de la identitat del poble valencià. Com què una llengua només existix si s´usa, la consideració del valencià com a component de la identitat valenciana implica dos accions complementàries: d´una banda, combatre els factors que s´oposen a l´ús públic del valencià; de l´altra, afavorir la identificació amb el valencià i el seu ús públic. L´estudi de la llengua i de la literatura valencianes deu estar orientada per dos objectius: afavorir la identificació com a valencians i estar convençuts què el valencià és un factor important de la identitat valenciana. La nostra identitat com a poble.
Militant del PPCV
