El 16 de febrer d´enguany, Francesc de Paula Burguera no va poder assistir a la taula redona del saló d´actes de la Universitat la Nau per a celebrar els 50 anys de "Nosaltres, els valencians" del seu amic Joan Fuster perquè estava malalt d´un fort costipat, com ens contà en un dels seus articles posteriors escrits al Levante-EMV; després de la intervenció magistral de Joaquim Molas i Vicent Pitarch, Antoni Furió féu la seua pròpia analisi del significat de l´obra de Fuster i de "Nosaltres, els valencians" dins del context històric i social del segle XX, no obstant, a més a més, en un esforç de substitució intempestiva i inmprevista, va haver d´improvisar la conferència de Francesc Burguera per contar-nos la Sueca d´abans de Fuster, la dels historiadors locals, la de Bernat i Baldoví, el context històric d´on ix i brolla Fuster, que naix el 1922 i l'amic Paco Burguera el 1928; ciutat arrossera, proteccionista, en un moment en què Alzira i València eren tarongerars i lliurecanvistes; a Sueca no arribarà l´anticatalanisme primari que feien servir els blasquistes del cap i casal. Bernat i Baldoví publica "El virgo de Visanteta" el 1832, un escrit lúdico-eròtico-festiu, Josep Garcia Messeguer escriu "Magdala" en un català correcte el 1935, més que "xamba genètica", que deia Vicent Ventura, el context social de Fuster està ple d´inquietuds político-cultural d´una exaltació agropecuària i mariana a la Mare de Déu de Sales i patriòtica feta sovint en valencià-català; la Història local de Sueca del frare Amado de Cristo Burguera Serrano porta un dibuix del pare de Joan Fuster; Joan Baptista Granell será un altre historiador local de Sueca, Fermí Cortés, -pare del meu gran amic i professor de valencià Vicent-, li presta un exemplar d´aquesta història que Fuster li tornarà plena d´anotacions que comencen en espanyol i després se´n passen al català; el pare de Fuster, pintor i escultor d'imatges religioses, un fervent catòlic tradicionalista i carlista, va estar empresonat el 1938 i el 1939, després de ser president de la Gestora Local, va dimitir per conflicte ideològic amb altres falangistes o franquistes...

En aquell context, explica Furió, s´escrivien i es lleguien llibres sobre la història local, es lleguien llibres en valencià i per tant, tenen el salt molt prompte del valencianisme al catalanisme; en aquell context, Joan Fuster comparteix pàtria i llengua amb els seus amics (Fermí Cortés, Francesc Burguera, Garcia Messeguer…), Sueca i la seua circumstància local han estat molt presents en Fuster, en què escriure en valencià no era excepcional. Des de Sueca, on sempre va viure, Fuster, mira el País Valencià i els Països Catalans, Burguera li passa a Fuster les seues notes sobre l´economia i la societat valenciana d´aquella època perquè escriga "Nosaltres, els valencians"; recordem que fins el 1967 no es crea la Facultat d´Econòmiques de València, on arribarà Ernest Lluch i escriurà "La via económica valenciana" que alguns consideren una certa resposta a la perspectiva econòmica de Fuster en "Nosaltres, els valencians", i aquesta facultat esdevindrà una veritable escola d´economistes valencians. Els apunts de Burguera són análisis "voluntariosos" on hi ha un pes excessiu de l´agricultura i l´agrarisme davant les indústries del País. No obstant, les tesis sobre la feble industrialització valenciana foren no sols hegemòniques sinó compartides per la majoria dels economistes de l´època i inclús per Ernest Lluch fins al 1976; per això, és molt important situar bé les aportacions de Fuster (i de Burguera) en el context històrico-social perquè la seua visió històrica és moderna i serveix per formar els dirigents d´una "transició" que inevitablement havia de venir a la fi de la dictadura; el que no podia profetitzar Fuster és que fóra una "transició" tan continuista en tantes coses…

Francesc Burguera no va poder conferenciar-nos el dia 16 de febrer, per`això em va fer molt de goig i joia vore´l uns dies després, el dimecres 29 de febrer, a la capella de la sapiència de la Universitat de València, -on em va dir que havia estat el féretre de Matilde Salvador-, en un concert esplèndit de Maria de los Llanos, una soprano amb una veu preciosa, i Adrià Gràcia Gàlvez, tan hàbil amb el piano; quan entrà a la Capella, Burguera anà a seure al costat de Francesc Pérez i Moragón, i anàrem Isidre Crespo, Josep Guia i jo mateix a saludar-lo, li diguí que llegia -molt atentament i agradosament- els seus articles al Levante-EMV amb tanta espenta, fermesa i claredat; es va somriure i em va respondre que amb els escrits estava retornant a la joventut i rejovenint, com dient, a contar fets i a combatre evidències, i com tota la vida, a fer País que és el que ha fet des de sempre; li preguntí com havia vingut per si calia acompanyar-lo a per un taxi i em va dir que ja el portaven a sa casa de Trànsits…

El concert fou una meravella i una delícia juntes, per la interpretació de la soprano i del pianista d´una selecció de música de l´entorn de Joan Fuster, la I part amb "Endreça" música de Joan Lamote de Grignon i poema d´Apel·les Mestres, "Roda la mola" de Vicent Asencio i poema de Xavier Casp, "Cançó" de Vicent Asensió i poema de Bernat Artola, "Albada" de Vicent Asensio/ lletra popular, i "Sis cançons" Enric G. Gomà/ poemes de M. Antonia Salvà [I-"Era encara als anys de nina"/II- "Prec nocturn"/ III- "A la Mare de Déu de Lluc"/ IV –"Gerdor hivernenca"/ V – "Alta nit", i VI –"Libèl·lula"]. A la Segona part: "De poemes pastorals" de Vicent Garcés, "Troba de l´amor i les tres germanes" de Miquel Duran de València, "Cançó de la marinera Fidel" de Lluís Guarner, "Cançó estiuenca" de Francesc Alemla i Vives, Criatura dolcíssima" de Manuel Palau i poema de Joan Fuster, i "Idioma de l´absència" de Matilde Salvador i poema de Joan Fuster; també [I – Ara que véns; II –Record et dius, amor; III –Per a mi la nit, Senyor; IV –No sé si m´estimaves, V – Escampadissa; i VI –Els ulls.

El recital, com explica en el full que es repartí al concert, Pasqual Hernández, plasmà el microcosmos musical que va envoltar la figura de Joan Fuster, tant amb obres que musiquen els seus poemes,com d´altres que van elaborar músics valencians o relacionats amb el País Valencià; Enric Sòria va publicar un llibre sobre la música en Fuster o era un comentari en la introducció a "Discordances"?; no ho sé cert, ara que s´acaba de publicar "Més discordances" amb un pròleg de Josep A. Fluixà i més articles escrits a la revista Jano que es llegueixen a gust on ens explica Fuster les mil i una coses de l´amplia varietat del món, les transformacions que percep en els costums de la gent i en els hàbits culturals de l´època; també s´acaba de publicar un llibre confeccionat a partir d'uns jornades a Sueca el 2010, que encara no l'he pogut comprar ni llegir, amb el títol "Joan Fuster i l música" de J. Iborra, J. B. Llinares, X. Planas, V. Torrent i R. Xambó, l´estudiós fusterià Isidre Crespo està a punt de publicar un llibre sobre el món musical de Fuster, per a JF la música era bàsica, "tot és "música"; la música era un llenguatge decisiu en la seua vida, una de les formes d´expressió dels pobles i de la cultura importantíssima ( per cantar, per ballar, himnes, música celestial, terrenals, nupcial, de "protesta", de "resignació", de vella i "Nova Cançó"…), que no s´adiu amb el tòpic fals d´un Fuster que rebutja qualsevol emoció "folclòrica"; el que l´enerva, dient-ho clar, són els rituals de l´avorriment i floritures que adornen les opressions presents amb músiquetes celestials i retòrica erudita per a tapar-li les vergonyes i les corrupteles als poderosos de torn.

Pel "Dietari" sabem que la primera música que el va commoure va ser la Rapsòdia hongaresa núm 2 de Liszt, encara que els seus gustos s´acostaven més al barroc italià d´autors com Albinoni, Pergolesi, Vivaldi… i d´aquest darrer, la "Primavera de les Quatre estacions" fou una d els obres predilectes; també va qualificar de "bona música" les obres de Beethoven, Chopin, Schumann i, sobretot, Mozart, del qual les seues obres favorites, deia, eren el "Don Giovani", el "Rèquiem" i el "Quartet de corda en si bemoll"; tenia especial interés en la figura del polifonista italià del segle XVI, Carlo Gesualdo di Verona, tot i que segons la versió que en va fer Stranvinsky al segle XX, també Txaikovski, Ravel, Bartok o Pink Floyd; finalment, pel que fa a la música valenciana, va mostrar preferència per Salvador Giner, pare del nacionalisme musical valencià; i em digué Isidre Crespo que de Joaquin Rodrigo Vidre, deia que era més Rodrigo que Vidre perquè havia fet servir la música valenciana per integra-la en una opció musical espanyola, on tot lo valencià que hi havia els inicis s´esfumà en l´aire sense deixar rastre; també em va dir Crespo que amb el músic que va mantenir una relació d´amistat més continuada Fuster fou amb Enric G. Gomà (1889-1977), gràcies a la faceta d´aquest com a crític musical a la premsa valenciana i principatina; la col·laboració més intensa va ser amb Vicent Garcés (1906-1984) qui amb Fuster fan el ballet "Marinada", amb el qual guanyaren el Premi Joan Senent l´any 1972; i la relació més directa i continuada fou amb el matrimoni de compositors castellonecs format per Vicent Asensio (1908-1979) i Matilde Salvador (1918-2007), que acompanyen a Fuster en la lectura de poemes a grup Torre de Casp, el 26 de novembre de 1947, com es recull a "Temps de quarentena" de Josep Ballester.

I entre cançó i cançó, Crespo, em desvetllà que visità a Fuster uns mesos ans de morir-se, el 1992, i li preguntà "com estem?, i li respongué, "fotut, pa´ sopetes i rosaris", se sentia molt fatigat i molt vell;, al remat, potser només la música i la 'conversa' amb els amics el rejovenia, l´animava i el treia una mica de les nostalgies i les tristors que li devien fer mal d''un país que amb els seus jerifaltes preferia viure endormiscat; la música i els mots en un home de lletres tan consistent, amé i divertit que fou en el transcurs del concert de la seua vida polifònica, polémica, expressiva i, coralment, dialogal, tot i que, cap al final el seu to i el seu ritme esdevingué aspre, prest, veloc, urgit, tallant i brusc; fou el nostre més important director per a expressar la bellesa i la música col·lectiva de la vida de nosaltres els valencians, creador, mestre i criatura dolcíssima que fou i que deia que la literatura, la narració, el teatre, el cine, les paraules, la música, "com tot en aquest món, serveix primer que res per a passar l´estona"; que no és poc! I, després, per desvetllar "consciencia" endormiscada, més que res per allò de "No ens fotran, Martorell!", que deia ell amb sorna i un distanciament abismal de tota mediocritat: "si no hi ha voluntat, no hi ha res a fer"!. Ben mirat, -ara que és temps de Falles-, els textos de Fuster són una falla permanent, una traca interminable, una explosió de castells de foc, "artificial" i natural, de la terra, prenyat de silencis, de mots i de música, d'humor, de sarcasme i de divertiment, un doll ple de bellesa i energia... Com un concert de música!