17 de marzo de 2012
17.03.2012

Una trobada llibresca a l'octubre

16.03.2012 | 21:51

Sal·lus Herrero

El 3 de març quedí amb Eugeni S. Reig de la revista digital InfoMigjorn a l´Octubre perquè ens regalara unsllibres; allà ens reunírem l´esposa d´Eugeni, Conxa Valor, –filla de l'escriptor alcoià Jordi Valor i Serra, autor d'"Històries casolanes", "Narracions de muntanya i vora mar" i "La serra Mariola i la seua llegenda bimil·lerària", relats que li vaig llegir a la meua filla quan era més menuda–. Conxa portava un carret de la compra fins al caramull de llibres; un carret com el que duen les iaies més majors del meu poble que van en carret de suport, com a gaiato, per a no caure i trencar-se el maluc; arribaren Vicent Mateo que se'n anà de seguida i també Víctor Iñúrria i la seua dona Lluïsa; en un moment Víctor, quan Eugeni S. Reig li donà el llibre "Parléu bé" de Carles Salvador, ens va dir que l´havia conegut a Lo Rat Penat dels anys cinquanta, quan anà a apuntar-se als cursos de valencià perquè a sa casa, que hi vivia entre Russafa i el Forn d´Alcedo, parlaven en castellà però hi havia altra gent que parlava en valencià perquè venien de Monserrat i d´altres pobles del nostre País. Quan començà a anar a l´institut als onze anys, entenia perfectament el valencià, però li dolia no poder parlar-lo, quan ho intentava no li eixia perquè no el dominava prou i es va apuntar als cursos de Lo Rat Penat per poder-lo parlar bé i amb fluïdesa; quan arribà al local situat a la Plaça de Manises, on hi està la Diputació actual, tímidament li preguntà al bidell si allí podia aprendre valencià i li va respondre: "Clar, fill meu, per això estem!". Ens va comentar que havia tingut de mestre de valencià més a Enric Valor que a Carles Salvador... I que havia sigut un goig aprendre amb tants bons mestres; recordí que Rafa Esteve-Casanova havia tingut de mestre a Benimaclet a Carles Salvador i sempre que parlava d´ell l´enyorava; i també que Joan F. Mira  es crià en un entorn semblant i prop al del Forn d´Alcedo, –entre la Torre i Benetusser–, on hi vivia d´infant, ens contava que escriu un llibre per contar com el paradís que foren aquelles terres s´han tornat lletjor, enderrocs, ferralla de cementeris de cotxes, destrucció física i antropològica de l´horta€
 
A principis dels anys setanta, quan Iñúrria terminà arquitectura i féu el seu primer projecte, el féu en valencià, el portà al Col·legi d´Arquitectes de València i un senyor li digué que això no estava clar perquè potser hi havia algun obrer que no entenia el valencià, que per què havia fet el projecte en valencià?; Iñúrria li va dir que els obrers solien entendre perfectament el valencià i que no hi havia cap problema, que estaven parlant els dos i s´entenien sense cap dificultat, per què l´havia de fer en castellà? On ho posava això que un projecte arquitectònic calguera fer-lo en castellà? I l´altre deia que una cosa era parlar-lo, molt més fàcil, i l´altra escriure-lo, que era molt més difícil, però al remat, després de moltes suspicàcies i de debat confusionari, ho va acceptar; en el curs del temps Iñúrria havia aprés sis o set llengües, entre les quals el rus, l´italià, el francés, l´anglés€ El valencià li havia fet trencar el gel monolingüístic del temor a les altres llengües que tenen els monolingües i l´havia espentat a obrir-se a d´altres llengües sense pors, complexes ni vergonyes; ell i la seua dona em digueren –amb una cara radiant d´alegria– que, per supost els seus fills, però també els seus sis néts i nétes parlaven en valencià-català i alguns vivien a Barcelona; li vaig recomanar l´assaig del també alcoià, Faust Ripoll "El valencianisme de la postguerra. Estratègies de supervivència i reproducció cultural (1939-1951)" perquè s´analitzen molt bé les relacions entre la gent de Lo Rat Penat i el grup de l´Editorial Torre entre d´altres. També va arribar-hi Joan Tudela, que estava fent un curs de lingüística a tècnics de les oficines de normalització lingüística de València; xarràrem sobre les falles, sobre si els polítics ecologistes, posem per cas, com Joan Baldoví, és millor que vagen en bici o en burro per a no contaminar; però, si va en ruc, després haurà d´arreplegar els bonyigos que cague l´ase pel carrer i s´aprofitaran per abonar les plantes o el camp; algú a la conversa deia que si seria millor que Mònica Oltra duguera els eslogans de les samarretes en valencià, que si Baldoví –i els diputats de CiU, ERC, PSC, PSPV, PSM, IpC-Verds, etc haurien de parlar en valencià-català al parlament de Madrid com si estiguérem en una "democràcia real", ara que els del PP volen suprimir les altres llengües del Senat (en compte de suprimir el Senat si ha de ser una pantomima), tot i que només es podien parlar un poquet i excepcionalment, ¿per què "ells" sempre fan el que els rota i nosaltres hem de contindre´ns i acceptar que ens limiten la llibertat d´expressió i ens suprimisquen lingüísticament en allò que diuen "Estat de dret"?
 
Joan Tudela deia que potser sobrevalorem els temors i les conseqüències que causaria que aquests diputats i diputades decidiren parlar en català, euscara o gallec, desobeïnt els reglaments parlamentaris de Madrid, perquè així, si els feren fora, evidenciarien davant tot Europa, que, sobre política lingüística i d´altres afers, no hi ha cap democràcia i continuen les imposicions autoritàries de la dictadura anterior; parlàrem del dialectalisme i la integració de les distintes variants de la llengua catalana i de la possibilitat d´un estàndard de la llengua sencera respectuós amb la diversitat de les distintes variants; li vaig dir a Eugeni S. Reig que, al meu parer, l´IEC hauria d´acceptar totes les varietats dialectals valencianes que hi ha arreplegades al seu llibre "Valencià en perill d'extinció", perquè la llengua sencera es fa més sòlida i consistent quan més varietats i matisos dialectals arreplega, però combinant-ho amb la viabilitat un estàndard comú on tots els parlants de la llengua, a tot el domini lingüístic, es senten a gust i identificats; raonàrem sobre les darreres agressions de la policia i algú matisava que els policies eren humans; cosa que no s´havia posat en dubte en cap moment€ tot i que sovint, hi ha alguns que s´han deshumanitzat i s´han acarnissat, amb sadisme i brutalitat, amb els estudiants de l´Institut Lluís Vives, potser per les ordes que tenien de la Delegada Paula Sánchez de León i el cap de la policía, Vicente Moreno, l´"enemigo" dels estudiants (o al revés); i quan se´ls en va la mà, al cap d´un dies, sempre hi ha "infiltrats" a les manis que cremen cotxes, llancen ampolles amb benzina per calar-li foc als contenidors i així tornen a tenir el suport de la població quasi de manera unànime; tècniques policials "sofisticades" o col·laboradors col·laterals "violents" que tenen vocació d´ajudar a prestigiar la policia destrossant el mobiliari urbà per desprestigiar les manis de protesta i les justes reinvindicacions€ No recorde qui de la reunió deia "no digueu això", i mirava a tots els costats, "a vore si ens detenen, per manca de respecte a l´autoritat", quantes pors, com si encara estiguérem en la dictadura; ara no remembre si això del temor era mentre contava una discussió amb la meua mare, uns anys abans de morir-se, que em demanava, suplicant, que no ´enguisnara´ (emprenyara, empipara, cabrejara els altres) i anara a contracorrent, en contra de tot el món, escrivint en català en compte d´en "valencià"; "però, mare, si vosté no té ni punyetera idea, ni de valencià ni de català, perquè els feixistes us han impedit estudiar i aprendre la llengua que heu parlat tota la vida, perquè només volien (i encara volen) exterminar-la; si el valencià i el català és la mateixa llengua, ¿com puc escriure només en valencià sense escriure també en català a la vegada o a l´inrevés?" Li responia i li aclaria a ma mare que jo escrivia com volia i no com els polítics del govern de torn volien que escriguérem perquè el Cèsar no està per sobre dels gramàtics", com deien els llatins; només mancava això; que ens deixen en pau i en llibertat i que donen suport a la llengua en compte de posar pals a les rodes!

A pesar d´alguns records "penosos", com aquests i que a la meua filla menuda, –quan abans anàvem al meu poble de Benigànim–, feia servir "llavors o aleshores" en compte d´"entonses", la criticaven i es ficaven amb ella amenaçant-la d´agredir-la i li feien el buit perquè viu a Barcelona, que si era "catalana" i deia "nen" en compte de "xiquet; i ella em deia que això no era veritat que deia "xiquet" i jo li deia que diguera lo que vulguera, que el millor que podia fer era enviar-los a pastar fang€ De fet, després de més de deu anys d'anar contínuament per vacances, hem decidit no tornar pel poble, perquè no hi ha perquè suportar les imbecil·litats d´un "valencianisme" espanyolista i dialectitzat, ple de castellanismes, farcit d´autoodi, tancat, xenòfob, anticatalà i antivalencià contra els que procuren parlar bé i correctament perquè els evidencia als altres que parlen una llengua devaluada, descurada, castellanitzada, que menyspreen perquè consideren que malparlar-la és l´única tria possible que, a sobre, volen imposar als altres tirànicament; hi ha mestres com ens conta el llibre de Victor Gómez Labrado a "La mestra", però les burles i les mofes a la meua filla per parlar bé el valencià-català indica que alguns mestres no han fet bé la seua faena, o alguns pares, o alguna RTVV o algus polítics que insulten els mestres que fan servir "gairebé" dient-los "toca-collons", tot i que encara hi haja alguns "dialectalistes" que diguen que els infants a l´escola no cal que aprenguen l´estàndard ni que coneguen les distintes variants a l´estrictament "genuïnista"€ de la qual cosa estic completament en contra perquè porta de cap al racisme beato i anticatalanista que hem vist i patit al meu poble i que hi ha per arrencar a córrer com un llamp i no tornar... Li ho contí a Emili Casanova Herrero, uns dies abans a la biblioteca Joan Reglà, quan em digué que l´IVEI (l´Institut d´Estudi i Investigació de la Vall d´Albaida) faria la reunió l´any que ve al meu poble, li vaig dir que no hi aniria, i ell deia que no fera cas que a ell quan deia "aleshores", alguns vells del seu poble, d´Agullent, li replicaven: "a quines hores"? Pensí, però no ho diguí, que tot això eren conyetes i banalitats lingüístiques reaccionàries i anticatalanistes del populatxo popularista i particularista, que sovint, sembla que s´impulsa inclús des d´una l´AVL al servei dels polítics hegemònics en el govern "valencià" de torn.

Malgrat tot, passàrem el matí, xarràrem pels colzes, ens riguérem i s´ho passàrem bé; a la pròxima cervesa que beurem junts em toca pagar-la a mi, que no ho han de pagar tot els alcoians, com si estiguérem a l´espectacle de Xavi Castillo: "Això ho pague jo" o "Verigüeu-ho"! Com beguérem amb la panxa buida i una banda de música fallera passava per darrere de l´Octubre, eixiren les Falles en la tertúlia i tots ens deliem per vestir-nos de fallera, com Joan Monleón, amb peineta i unes faldes com un tendur (taula camilla) on amagar a algú entre les cames€ I inclús, quan se n´anàvem a casa, va eixir en dança l´"arbre" que va plantar a l´inrevés la Beata Agnés de Benigànim en l´hort del seu oncle, amb les seues pròpies mans i va crèixer del tot, (tronc, branques i fulles), on hui juguen infants al parc del mateix nom que la monja beatificada pel Vaticà i algú s´interrogava si en realitat l´arbre era una metàfora d´un penis gegant que creix amb el contacte de les mans i esclata el semen del piu com una pluja d´estels, de llavors, de fulles o taronges blanques que sorgeixen del membre branquil i erecte com un tronc empinat que s´enfila i vol tocar els llavis del paradís fet de núvols d´estrelles.., de forats negres i de somnis reprimits de fulles, "falles, folles, festes, foc" de l´Amadeu Fabregat que volia menjar-se el món, a la revista Ajoblanco, ans de fer-se blaver i deixeble de la Reyna; de manera que a la pregunta poètica de Joan Fuster, ales o mans?, es podria afegir, reinterrogant: arbre beateril o fal·lus priàpic?

Em vaig endur "Llegendes del Sud" de Joan Borja sobre un viatge circular de Dènia a Xàbia, el llibre de Bernat Capó "Terra de Cireres" un viatge per la Vall de Gallinera, El barranc de l´Encantada, la Vall d´Alcalà i la Vall d´Ebo i un llibre del pare de les meues amigues Júlia i Anna, Joan Pellicer, "Meravelles de Diània", un viatge des de l´estret de les Aigües de Xàtiva, el Benicadell, el Montgó, la Bassa de Benirrama, la Peya Foradada de la Vall de Gallinera, la Font del Condoig de Margarida, la Serra de Mariola, la Penya Forata d´Aitana o les Agülles de la Serrella, que són escenaris incomparables i només descriptibles per qui combregue amb els esperits dels seus camins; és el bocí de País que més m´estime, on em trobe més a gust, on la vida és més joiosa i plaent i els paisatges, –quan no els han destrossats els especuladors–, recreen tota la màgia de la naturalesa mediterrània; només tinc el deler de llegir-los i de viatjar pels llocs que ens narren aquests llibres que retraten les terres i la gent del sud del País Valencià.

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook