La decadència valenciana

Mentre el rescatador de la Generalitat Valenciana, val a dir, l´Estat espanyol, s´endeuta per salvar la Banca, després de jugar a com conill amb la suma d´endeutament que caldria, el País Valencià s´ensorra, amb el deute públic més alt, darrere de Catalunya, relegat al rang de deute fem. La Generalitat, tècnicament en fallida, no pot pagar ni els segells de les seus cartes oficials.

I del sistema financer, què dir? un banc nacionalitzat, una caixa d´estalvis que s´ha tret a subhasta, una altra en caiguda lliure, que suposadament s´hauria d´haver salvat en fusionar-se amb Caja Madrid, per donar origen a Bankia, plena de comptes falsos i actius immobiliaris tòxics, i liderada per un economista d´allò més nefast: Rodrigo Rato. Ningú sap quant li caldrà per tirar endavant, si és que realment pot tirar endavant.

I encara, la CAM és rescatada pel Fons de Garantia Bancari, perquè més avant siga subhastada per l´Estat, després de descobrir un forat d´uns 5.000 milions d´euros. El joc de sempre: socialització de les pèrdues i selecta privatització dels guanys. El novembre passat li va tocar el torn al Banc de València, que fou nacionalitzat quan van aparèixer 3.900 milions d´euros d´actius immobiliaris incobrables.

Com hem arribat aci? A mitjans dels 90 es va desfermar la febre immobiliària. Amb el PP al front, la Llei reguladora de l´activitat urbanística (Llei 6/94, de 15 de novembre de la Generalitat Valenciana), permetia tota mena d´excessos urbanístics. Va crear com a agent amb capacitat urbanitzadora, la figura de l´urbanitzador, que podia ser una empresa privada o pública, i que amb l´ajuda o no d´una «agrupació d´interès urbanístic», té com a missió gestionar un PAI o Programa d´Actuacions Integrades. Els propietaris es veuen forçats a acceptar l´expropiació o vendre els seus terrenys, o bé, participar en el PAI amb l´agent urbanitzador, mitjançant l´aportació de sòl o una part de les despeses de la urbanització. I això sense que l´agent urbanitzador tinga cap obligació d´aportar sòl, sinó només el treball de «planificació», treball que al seu torn pot ser compensat amb sòl, convertint-se així en propietari.

Aquest estat de coses, segons sembla, funciona al marge de qualsevol pla genera d´ordenació urbanística, o dels plans urbanístics dels ajuntaments. L´esmentada «planificació», de fet, ha passat a estar privatitzada, amb la consegüent proliferació, en pràcticament qualsevol tros de terreny disponible, de complexos urbanístics residencials, hotelers, parcs temàtics, camps de golf, megaciutats d´oci, macrosuperfícies comercials, etc., d´alt nivell energívor.

En 1997, Eduardo Zaplana, d´infame memòria, va modificar la legislació sobre les caixes d´estalvi. Fins a aquell moment els polítics designats pels seus respectius partits no podien ocupar més d´un 35% del seu consell d´administració. A partir d´ara, podran ocupar fins un 50%. Com han dit alguns, es formen agrupacions còmplices de constructors i professionals de la política, que poden fer i desfer al seu gust mentre que l´IVF es posa al seu servei.

José Luis Olivas, en 2004, que arriba a ser president del Govern valencià, es posa al front de Bancaixa. Sota la seua direcció, Bancaixa finança aquesta mena de projectes que han estat titllats de faraònics, gràcies als estalvis dels contribuents: Terra Mítica (amb un forat insostenible, finalment, va ser venuda a preu de saldo); la Ciudad de la Luz (amb un cost de 300 milions i un deute de 190); l´aeroport de Castelló (motiu de burla a tota Europa, ens ha costat 230 milions d´euros); la Ciutat de les Arts i les Ciències (dels 1.100 milions de cost només se n´han recuperat 400); la Ciutat del Teatre (morta abans de nàixer); Fórmula 1 i visites del papa (secret absolut sobre el que ens han costat). Entre 2003 i 2005, la CAM i Bancaixa redoblen la seua activitat en torn al miracle de la rajola. Marina d´Or, Polaris World, són aquestes ciutats fantasma que broten d´una costa enrajolada.

Quan Bancaixa es fusiona amb Caja Madrid, aporta uns 20.000 edificis en stock, sense vendre, mentre la CAM calcula en uns 2.300 milions d´euros els seus habitatges amb crèdits dubtosos. Però, infàmia: els seus directius se´n van amb la pateta en alt. Roberto López, de la CAM, s´assegura una compensació de 5,8 milions d´euros. José Luis Olivas, per la seua banda, ho fa sense donar cap explicació. El govern de Rajoy es nega a obrir una comissió d´investigació.

I continuaren amb majories absolutes. I no contents amb afonar econòmicament el País Valencià ara volen esborrar-lo, després d´anys d´atacar la seva identitat, tot assegurant que les autonomies són insostenibles. Que el rescat a la banca no és sinó un préstec (que, òbviament, tindrem que pagar entre tots). La bona notícia és que aviat ens recuperarem... se suposa que per continuar fent PAIs, no país. Especular i apropiar-se de la riquesa de tots sembla que és el millor que sap fer la classe capitalista espanyola-valenciana i els seus intermediaris polítics.

La vergonya d´una societat.