La primera página de Libération, del 25 de juliol, duia la bandera tricolor espanyola, amb el mot en espanyol: "!Perdidos!" i un asterisc que aclaria als francesos que no saben ni gota l´espanyol: "Perdus"! (Malgrat els succesius plans d´Europa, l´Espanya s´enfonsa en la crisi. Els madrilenys conten la laminació del seu país", tot prou expressiu amb casos concrerts de gent que explicava perquè estava farta i indignada amb la política del govern actua; i l´editorial d´aquest diari francés, escrit per Nicolas Demorand, amb el títol de "Debacle" deia: "Ja no funciona res. Ni els anuncis solemnes de cimeres sobre la crisi rere la cimera de la darrera oportunitat, ni els centenars de milers de milions d´euros injectats catàstròficament quan un dominó s´enfonsa i el següent es posa a tremolar. No funciona res, i, paradoxa de les paradoxes, aquestes paraules i mesures contribueixen a empitjorar el desastre que haurien de conjurar. Error de perspectiva: negar-se a vore que aquesta crisi d´origen econòmic, ha mutat per a canviar la seua natura i esdevenir essencialment en una crisi política, reclamant respostes polítiques, articulades en torn a un projecte polític. Europa tal i com cau a trossos, es capaç d´això? Si és així, està destinada o condemnada a convertir-se, per a aquells que comparteixen la mateixa moneda, en un espai federal on la soberania dels Estats siga compartida? Els mecanismes supranacionals de control, seran, per tant, inevitables, per impedir que cada país no busque anar a la seua bola, o inclús, no mentisca descaradament als seus socis? El Banc Central Europeu hauria de vore la seua missió profundament reformada de manera que només els caps d´Estats i de govern puguen definir-la? Cap d´aquestes qüestions, d´aquests fet nuclears, rep una resposta clara des del 2.008. Cap d´aquestes qüestions es debat davant dels ciutadans de la UE. Com si fer política a Europa significara tornar a obrir una caixa de Pandora molt més explosiva que la producció en sèrie de pegots ineficaços. Mentrestat, en la debacle económica, només prospera la crisi".

L´he traduït del francés al català de València perquè és prou significatiu per mostrar el que pensen, almenys a França, de la crisi que hi ha a l´Estat espanyol i pensé que és saludable saber el que pensen més enllà de la Pensínsura Ibèrica del que ens està passant; no obstant, en aquest diari, -que tracta els problemes des d´una mirada genèrica i global-, no s´arriba al detalll d´analitzar el rescat del País Valencià i Múrcia, la demanda de rescat per banda de Catalunya, la crisi de givern i económica a Navarra, les demandes d´Andalusia per a no tancar hospitals i universitats, etc. ni tampoc entra a analitzar l´enorme inversió en ignorancia i en sofriments que s´està fent socialment i laboralment, ni les tensions que produirà la reconversió del model autonòmic del "café per a tots", que es va muntar durant la "transisió", des d´una prioritat ideològica al servei del nacionalisme espanyol, per a diluir les demandes d´autogovern, principalment, d´Euskal Herria, Catalunya, Galicia, el País Valencià, Canàries, i, en aquell clima, també Andalusia; la reconversió, segurament, en un retorn al passat, que encara servirá per a empitjorar les coses més encara; en la "transició" s´arribà al desgavell d´equiparar La Rioja o Múrcia, amb tots els respectes, amb Catalunya, el País Valencià o el País Basc, però separant Navarra del País Basc o les Illes Balears, el PV de Catalunya, amb prohibició expressa, sense cap criteri de racionalitat socioeconómica en l´ordenació del territori i sense cap criteri de desenvolupament regional des de l´ajuda mútua, l´economia racional i la cooperació entre les regions que comparteixen territori, ecosistemes, llengua, cultura i història, tot i que, ara mateix, s´adverteix que Navarra està endeutada amb més de 3.800 euros per cap (i més de 8.500 euros per cada persona ocupada), quan el 2007 al País Basc cada persona només suportava 951 euros d´endeutament públic; l´autarquia, l´aillament i la separació ´intencionada´ i planificada, pels jerifaltes del postfranquisme, de Navarra del País Basc, ha portat a aquesta comunitat autònoma uniprovincial al desastre actual (com al País Valencià mutatis mutandis); ara els espanyolistes més recentralitzadors que mai, i de sempre, volen disgregar Navarra, juntar-la amb La Rioja, Aragó, Burgos i Sòria, només per aniquilar la seua llengua, cultura i l´opció de cooperar des d´Euskal Herria entre Navarra i el País Basc, a fer possible la supervivència de la llengua i de la cultura basca de Navarra; el col·lapse econòmic actual posa en qüestió la viabilitat d´una Navarra aillada, els anuncis de retalls s´han convertit en la pà de cada dia a Navarra, en una escalada que no tindrà fi per ara i que, problablement, anirà a més, en un procés d´aprimament de l´Administració i de les seues capacitats "autonòmiques" que convertiran Navarra en un sucedani i caricatura del "poder navarrés" que tant han pressumit els d´UPN-PP, la dreta navarresa antibasca€ quan tenien diners per fer despeses sense pensar en res més que en marcar paquet davant els bascos i fer les fronteres administrativistes més altes i deixar quasi desprotegit la llengua dels bascs i navarresos perquè desapareguera.

Al País Valencià les coses han anat i van en el mateix sentit que a Navarra, és va inflar la capacitat d´endeutament i el malbaratament, a posta, per a fer ´inviable´ l´autonomia, s´ha dut la dependència amb Madrid fins al ridícul d´una submisió disfuncional, sense que ens deixen participar als valencians, balears i catalans, posem per cas, a les negociacions de la UE quan es tracta de l´arrós, de les taronges, del textil, de la protecció ecològica de la costa mediterrània o de l´AVE del corredor mediterrani, etc. supeditats sempre al que diguen des del centre d´Espanya, castiats fiscalment i en el pagament de les autopistes, mentre a la resta de CC.AA. no es paga i es funciona amb autovies, s´ha buscat allunyar tot el posible el PV, de les Illes Balears i de Catalunya, i s´ha comprovat que així s´arruina del tot un País per tenir-lo captiu i desarmat, per imposar-li les condicions ´leonines´ d´un nacionalisme espanyol que ni planifica ni calcula ni col·labora en la construcció d´un estat federal, que reconega la diversitat lingüística, cultural i nacional, i d´una Europa també federal, cooperativa i respectuosa amb el reconeixement efectiu de la diversitat i de les diverses "regions" d´Europa, que és l´única carta política per eixir de les crisis actuals, que sobretot és tracta d´una crisi de model d´estat i de model d´Europa, de canvis en la concepció de la soberanía i la lleialtat, i de necessitat de canvis urgents en model de producció i de consum, per limitar els danys de la crisi ecològic que s´afigen a les altres crisis, és a dir, que es tracta d´una crisi de representació sociopolítica , d´una crisi socioeconómica per la implosió del model neoliberal i prioritàriament, es tracta d´una crisi ecològica a escala planetària que amenaça les societats humanes que hem construir atacant agressivament els ecosistemes vitals i bàsics de la natura que garanteixen la protecció dels humans, d´altres animals i del planeta Terra.

Al meu parer, si no se sap diagnosticar el que està passant i no s´està a l´alçada de les circumstàncies no eixirem d´aquesta crisi mai i molt menys per tornar a les mateixes d´abans, perquè això és impossible, que, se sembla una mica a la conclusió a la que arriba Tony Judt amb Timothy Snyder en "Pensar el segle XX", quan comenten les anàlisis socioeconòmics de Keynes traslladats a l´anglesa de la versió que descriu Zweig a "El món d´ahir" que és una retrospectiva del segle XX, que aplega els horrors de la Segona Guerra Mundial amb la nostàlgia pel món d´abans de la Primera: "una vegada vam pensar que tot era estable, ara sabem que tot és una correntia".. Al primer capítol dels records d´Sweig a "El món d´ahir"