Moltes vegades s´ha dit que les crisis són moments d´oportunitats, i no seré yo qui ho desmentixca. Són moments en el que sembla que els ciments de tot allò que es coneixia es sacsegen fins a fer tremolar al més pintat €i si es meneja el més pintat mireu al vostre voltant per a comprovar cóm ho passem els que sembla pintem menys€. Pero les crisis no són només periodos de novelles possibilitats, també, a causa del seu violent menejar, són moments a on les carassetes i vestimentes tendixen a caure deixant vore les vergonyes de més d´u o d´una.
No vos vullc parlar ací dels insolidaris aplaudiments a unes retallades que machaquen més si cap al pobres pagans de per ací baix, ni tan sols de les mentires i enganys de les castes que volen dirigir el nostre futur. Les vergonyes de les que hui vullc parlar són les del Molt Honorable (a qui se li ocorrerira este destarifo de tractament?) senyor Fabra, i més concretament de l´entreguisme que ha plasmat en la modificació d´una celebració que com a poble més nos representa, el 9 d´octubre, i, lo més insostenible, en la dissolució de facte de l´autonomia valenciana.
Els pobles, com nos passa a qualsevol ser humà, necessiten sentir-se orgullosos d´ells mateixa, sentir-se capaços de fer qualsevol cosa que es proponguen. Un poble en l´autoestima alta és més creatiu, te menys por a provar solucions innovadores per als seus problemes. No ho dic yo, lliggau qualsevol manual per a eixir de les crisis, tant personals com de grup, o per a gestionar grups humans. És difícil que una persona, i també un poble €entés com a grup de persones€ orgullós, convençut d´ell mateix, creatiu i innovador patixca les influències més nefastes de les crisis.
Front ad això el senyor Fabra nos oferix el dubte en les possibilitats d´este poble, el desinterés per les nostres característiques com a comunitat humana i una inasumible postració davant de les voluntats del amo Rajoy. Ningunejant les festes que nos fan recordar que fórem el poble del segle d´or, entregant les competències que permeten una administració propera i en base a la realitat palpable dels governats ¿quin futur nos espera? Yo ho tinc clar, si seguim aixina la mateixa crisis pero en unes possibilitats d´eixir escasses i en una recuperació molt lenta i dolosa per als ciutadans.
Pero el futur no està predestinat, podem canviar-lo. Qui anava a augurar en lo que es convertirien els nortamericans quan en 1776 Jefferson va escriure allò de «quan vullga que una forma de govern se faça destructora d'estos principis [drets inalienables com la vida, la llibertat, l´igualtat o la busca de la felicitat], el poble te el dret a reformar-la o abolir-la i instituir un nou govern que es funde en dits principis, i a organisar els seus poders en la forma que a el seu juï oferirà les majors provabilitats d'alcançar la seua seguritat i felicitat»? Si este govern és incapaç de fer-nos eixir de la crisis, els ciutadans hem de pendre l´iniciativa. El desastre de la casta política serà el nostre futur.
Convenció Valencianista
