Puc dir, sense que els garants de la correcció política facen sonar les trompetes de l´apocalipsi, que m´indigna que els mateixos que titllen de saquejadors als que s´han emportat sense pagar productes de primera necessitat d´uns supermercats no digueren ni pruna quan el govern aprovà l´amnistia fiscal per als defraudadors? Curiosa paradoxa: ulls miops davant delictes de guant blanc i vista d´àguila davant delictes de poca volada. Implacables amb els indigents, però tan servils amb els opulents que si no els acuse de mercenaris mediàtics és perquè no puc demostrar-ho, però els delaten tantes evidències que l´acusació esdevé axioma, ja saben: allò que en matemàtiques serveix per donar com a vertader un enunciat sense necessitat de demostrar-lo.

Diuen que preguntar és el millor camí per arribar a on vols amb precisió. Així que pregunte: quants carrets de Mercadona podríem omplir amb el que val un sols trage de Camps? La resposta implica una segona pregunta: els que magnifiquen l´assalt als súpers no són els que restaven importància als negocis de sastreria dient allò de «quanta caguera per tres trages!»? I ja que estic preguntador hui: quants diners li roba el govern a cada espanyolet per donar-li´ls als bancs? I què costa el kg. de taronges al súper? 1´5 euros. I a quin preu li´l paguen al llaurador? A 5 cèntims! Llavors, qui roba a qui?

I ací és on volia arribar. Per als sindicalistes del SAT, la fam justifica el robatori. Per als defensors de l´ortodòxia política robar uns kg. d´arròs és la llei de la selva. Qui té la raó? Els relativistes diran que tots dos perquè rebutgen el concepte de veritat objectiva; però quan la veritat d´uns nega la veritat d´altres el punt de partida per analitzar els fets és no creure en la infal·libilitat de ningú. I ací ho deixe, esbalaït com estic de sentir gent, que no té on caure morta, criticant al SALT €com vol l´establishment€ amb una virulència que no aplicaren als gestors de les caixes d´estalvi quan l´escandalós robatori dels plans de pensions.