Adéu a Santiago Carrillo i nosaltres els valencians

Santiago Carrillo, cal reconèixer-li-ho, fou un dels pocs polítics espanyols que van criticar públicament la sentència del Tribunal Constitucional respecte de la reforma estatutària catalana; s´interrogava algú dels personatges de "Conversaciones en la Catedral" de Vargas Llosa, "Cuando de jodió el Perú?", Carrillo no tenia cap inconvenient a dir en veu alta que es va fotre quan els jutges reaccionaris del TC es reuniren a La Maestranza de Sevilla, amb café, copa i puro, per clavar-li banderilles a Catalunya, maltractant els catalans, valencians i balears com si fóren un bou a ajusticiar i mostrant una incomprensió absoluta i una manca de respecte per Catalunya i contra els països de parla catalana amb una ferocitat cega i imbécil; aquest intent de ´comprendre´ Catalunya l´han tinguda molts pocs intel·lectuals espanyols, posem per cas, ho va intentar, amb una certa serietat i bona voluntat, el filòsof José Luís L. Aranguren, també fa aproximacions per a entendre´ns, el pare de la Constitució Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón, des de la dreta, quan afirma que les lleis no poden sostindre´s per "la força de la raó armada" ni per les gabies de ferro, i el politòleg Jaime Pastor, desde l´esquerra radicalment democràtica, s´han acostat a fórmules federals o confederals, més o menys viables, que potser servirien per generar un estat que ens deixara parlar i viure en la nostra llengua i no ens obligara a autosuprimir-nos; però des de l´actual esquerra espanyola, IU i PSOE, es debaten si prioritzen el ser espanyols abans que demòcrates (al revés no està tan clar; ni les dues coses a la vegada, com el impossible "pensamiento navarro" de Baroja), sembla que no són gens partidaris d´acatar la voluntat de la majoria del poble català o basc, i el panorama sembla un erial abismal; només des de Catalunya, Xavier Rubert de Ventós, Pasqual Maragall, Ferran Requej, Ferran Mascarell, Ferran Sáez, etc. i des del País Valencià, Joan Romero, Joaquín Azagra, Javier de Lucas sobre el multiculturalisme i el reconeixement dels drets de ciutadania, tot i que en clau espanyola, etc, hi ha alguna gent que procura llegir-se la tradició federalista de Charles Taylor, de Will Kymlicka, Habermas, i plantejar-la per als immigrants o per a posar en marxa propostes federalitzants, tot i que tímidament cercant propotes per eixir endavant democràticament i respectant la voluntat i la diversitat dels altres ciutadans i dels altres pobles.

Santiago Carrillo, sense haver-se llegit a aquests intel·lectuals canadencs, -per intuició de ´gat vell´ i per experiència política acressolada-, sabia que no es pot imposar als altres llengua, cultura i nació per a suprimir-los en els seus drets i genocidiar-los, perquè, quan es debatia l´Estatut de Catalunya el 1932 a les Corts Republicanes, ell ho havia seguit com a novell periodista madrileny d´origen asturià que havia sigut educat al Grup Escolar Cervantes, de Madrid, una institució creada per un grup de catedràtics que defensaven la llibertat de càtedra i l´ensenyament independent de la política i la religió, en conseqüència quan es creà les Joventuts Socialistes Unificades, acceptà l´especificitat catalana i això es repetiria després amb les relacions entre el PCE i el PSUC, però no en la relació entre el PCE i el PCPV, on va intentar influir des de Madrid tot el que va poder i més per suprimir el nacionalisme valencià d´esquerres. No obstant això, després de liquidar practicament el nacionalisme valencià que hi havia al PCPV, Carrillo va tenir clar l´any 1982, -segurament assessorat també per Emèrit Bono i la gent del PSUC, que calia oposar-se a la llei orgànica d´harmonització (Loapa) i no va dubtar a presentar un recurs d´inconstitucionalitat ensems amb els nacionalistes bascos i catalans. Carrillo coneixia molt bé la política catalana i de la mà de comunistes cristians com Alfonso Carlos Comín va aconseguir transformar el PCE en un partit laic obert a tot el món, cristians inclosos. Fou un home ´dialogant´ no només amb els de dalt (monarques, empresaris liberals espanyols de la burguesia de, la UCD, AP i el PP, etc.) sinó també amb la gent de baix, del poble, inclosos els catalans; per desgràcia, al meu parer, li va mancar ´generositat´ amb els valencians, i a pesar del seu "tarannà" dialogant, fou molt menys comprensiu amb nosaltres durant la "Transició"; fa uns anys, el va portar Eliseu Climent a les jornades dels Octubre i semblava un "home nou", del tot, també amb els valencians, molt més respectuós, amb fórmules federals perquè les relacions entre Catalunya (i els països de parla catalana) i Espanya no es trencaren del tot, que diuen els ´extremistes´ amenaçant en portar les tropes d´Afganistan i enviar-les contra Catalunya, "per millorar" l´ancestral problema entre Catalunya i Espanya, com si volgueren fer-nos tornar al colp militar de 1936.

I tanmateix, caldrà meditar una mica, -amb calma i trellat-, que les relacions entre Portugal i Espanya no s´han trencat del tot, abans i després de la independència lusa hi ha flux comercial, poblacional i cultural, entre uns i d´altres, dels diferents pobles de la pell de bou, i no passa res greu, com entre Andorra i Espanya i França; el nacionalistes espanyols haurien d´aprendre democràcia sense agredir els que no pensen ni senten com ells; amb una Catalunya independent passaria exactament igual que com Portugal, Andorra o Gilbraltar; segurament, si l´estat espanyol ens respectara més, es podria posar "el fill a l´agulla" i refer les relacions, però, des de la reciprocitat no des del "trágala", ni des de dictats reials insultants que augmenten les dissencions i la desafecció cap a Espanya, si no des de la equitat en l´estatus lingüístic, cultural i nacional de les distintes llengües de l´Estat, des d´una fiscalitat justa, des d´un reconeixement de drets que no ens ha atorgat mai, ni a la Constitució de Cadis, ni la de la II República ni a la del 78; i, ara, quan es posa en marxa Catalunya i diu que si no l´entenen i deixen d´asfixiar-la se´n va, els que més han atiat l´odi i la catalanofòbia, fan declaracions d´"amor", amb compliments "carinyosos", mesclats d´amenaces i d´insults inqualificables per la seua brutal bestialitat; ¿on està la tradició liberal espanyola semblant a la del Canadá, la d´Alemanya, Bèlgica o Suïsa?

Per disort, Santiago Carrillo és un dels últim liberals espanyols que des de la interpretació que feia de la I o de la II Internacional, havia arribat a un cert "liberalisme polític" i començava a respectar el dret a decidir de les altres nacions, com deien els versos de Salvador Espriu en "La pell de brau": "Que sàpiga Sapharad que no podrem mai ser/ si no som lliures./ I cridi la veu tot el poble: Amén"; almenys Carrillo en teoria, als seus articles i a les seues declaracions, ho defensava davant una caterva de reaccionaris nacionalistes espanyols, de dretes i d´esquerres, i no és poc aquest gest de valentia política, com l´actitud respectuosa de Del Bosque, Miguel Bossé i Martínez Anglés; el problema és que són l´excepció davant una legió d´"antiliberals" tridentins que fan la norma i criden molt perquè no se senten les paraules dels altres, al Congrés de Madrid, en català, només permeten, vergonyament, les parauletes de bon xic, de Joan Baldoví, "Moltes gràcies, senyor president", (menys dóna una pedreta!), com si encara no poguérem parlar en la nostra llengua i haguérem de parlar sempre en la llengua del monarca que diu "quimeras" i dels que ens volen genocidiar perquè la parlem només en la intimitat, com recomanava el senyor Aznar.

Que descanse en pau, S. Carrillo i tot un passat fotut, turbulent (i inclús tenebrós), on encara sembla que cuejen ferides obertes perquè potser encara no han cicatritzat del tot, en les seues conseqüències, pels enfrontaments cainites dels qui voldrien tractar els catalanoparlants com a hostatges, adversaris i enemics permanents, però que, a sobre, els riguérem les gràcies: "que paguen i callen perquè no els anem a deixar parlar ni viure en català mai"; i si no estan d´acord els amenacem en donar-los un colp d´estat, es caguen a sobre i "tot solucionat", com deia Hitler, quan parlava de la "solució final" contra els jueus, gitanos i socialistes; sempre hi haurà "valencianos", de nacionalitat i opció espanyola, disposats a treure l´escopeta sempre carregada i a punt per a l´exterminisme de l´escortxador en tindre vocació de botxins i de màrtiritzadors "nacionals" quan es tracta d´acaçar catalans; Carrillo, però, és dels pocs que, -conscient del passat fúnebre i criminal que hi ha al darrere (d´un bandol ´nacional´ molt més que de l´altre, evidentment, com ens expliquen Preston, Fontana, Angel Viñas)-, es ´redimí´ per la seua ´simpatia´ dialogant a la "Transició", pactant amb el monarca, posat per Franco, i deixant els republicans, comunistes valencians i autodeterministes amb el cul a l´aire, no obstant, al remat, el seu acostament seriós, -quan ja tenia poc o cap poder-, en un intent de ´comprensió´ i d´entesa amb els altres, tot que no eren ciutadans de la seua nació i de la seua llengua espanyola, ens el fa més pròxim i entranyable, com un ´company de viatge´ que s´havia extraviat una mica i el tornem a trobar; a pesar de tot, -amb els seus encerts i errades-, ha sigut dels pocs "liberals" espanyols que queden en peu, abans que no en reste cap; perquè, a l´altre bandol, de la dreta, hi ha un immens desert ple de colpistes, cardenals conspiradors, directors de diaris exaltats, feixistes, «demócratas de toda la vida» i terroristes d´estat; catalans del Principat, si us plau, us ho preguem, no ens deixeu sols amb aquesta tropa de "La escopeta nacional", de Berlanga, perquè fan por (i risa) i ganes de fugir també nord enllà només d´oir-los ni olorar-los, sobretot quan ens fan abrandades declaracions d´amor etern, infinit i indestructible, només els parles de divorci i et diuen que d´això res, que no existeix ni existirà, que la vida de la "modernitat" és molt complexa i el divorci és una fórmula prehistòrica i caduca; i comencen a donar-te colps contra la paret cridant que encara que no ho semble, t´estimen per a sempre, per això el maltracten, "per amor"; socors!