Si el seu veí exigeix a l´arrendador que li repare les goteres, vostè no es posa a discutir amb ell dient-li que a sa casa en té més i, en canvi, no ha demanat que les arreglen. Diran que la disputa és de pati de col·legi, com aquelles sobre qui tenia més força o qui la tenia més llarga. Però no creguen, Alberto Fabra és ja ben majoret i, en reivindicar Artur Mas el pacte fiscal, ha dit que el País Valencià està «més legitimat per a reclamar». Més legitimat? I a què espera, senyor Fabra? Reclame, reclame; que quan governava ZP, bé que el PP contractava autobusos i organitzava paelles per exigir qualsevol cosa, i ara és l´hora que des de que governa Rajoy no demanen ni l´hora.
Ah no, perdó, ara, com vostè diu, és hora d´«unir esforços». I de ser solidaris. Quant de solidaris, senyor Fabra? Perquè una cosa és ser solidaris amb els extremenys, per exemple, i una altra ben distinta és acceptar la nostra balança fiscal negativa per a que aquells tinguen millors serveis que nosaltres. La solidaritat ha de ser negociada i no imposada. Si no hi ha convergència de voluntats no hi ha solidaritat, ja que ningú no és solidari si ho és a la força.
Però, al que anàvem: l´asfixiant vocació de comparar-se amb Catalunya. Si fins ara mos furtava l´aigua i mos furtava l´idioma, ara ens furta la medalla d´or a la legitimitat per a reclamar. Potser aquella gent encara no sap que en tot el que hi ha i puga haver els valencians som més que el que més? Busquen, comparen i, si troben una comunitat més muelle, més espanyola, més colonial, més pepera, més endeutada, amb més imputats, li torne a formular la comparança; puix, és senyal que no m´he explicat correctament. En fi, és el que hi ha, catalanets. Que en tot us guanyem. Fins i tot en la magnitud de les desgràcies, com ara, en hectàrees de bosc cremades. Eh!, que la riuada del 62 al Vallès provocà més morts que la del 57 a València. Sí, però nosaltres, a més de riuades, tenim pantanades i vosaltres, no. El que dic: més que el que més.
