18 de novembre de 1978

Com si volguera fer una representació en viu de El Judici Final que Michelangelo Buonarroti va acabar de pintar, tal dia com hui de l´any 1541, al sostre de la capella Sixtina, a l´altra part del món i en una època molt més civilitzada, el reverend Jim Jones, que s´havia inventat una secta suïcida, se´n va anar a l´altre barri, amb quasi mil adeptes més, el dia 18 de novembre de 1978.

La tragèdia de Jonestown, com és natural, va commoure l´opinió pública, va omplir moltes pàgines de diaris, va ocupar moltes hores de ràdio i televisió i va posar de manifest que el món occidental havia començat a canviar els valors religiosos tradicionals per unes altres manifestacions de l´espiritualitat. Com ara el suïcidi col·lectiu basat en la creença que uns éssers superiors d´un altre planeta baixarien a la Terra, s´emportarien els cadàvers amb les seues naus, els ressuscitarien i els proporcionarien una vida eterna, i se suposa que bona, en un paradís galàctic.

Moltes persones deuen pensar que calia tindre uns cervells molt malats per a creure´s aquella faula interplanetària. Però aquell mateix dia, no tan lluny de nosaltres, uns éssers amb aspecte humà però amb els cervells igualment malalts, també s´havien confabulat, dirigits per un líder anònim, per a perpetrar un sacrifici, destinat a aplacar la ira dels que es consideraven els únics justos.

Supose que els culpables devien passar el dia molt alterats, que repassaren una i mil voltes les instruccions, l´horari, la llargària de la metxa, l´itinerari de la fugida, la repercussió de l´atemptat... No resulta difícil imaginar que, quan es reuniren, ja tardet, potser després d´haver sopat amb les famílies, devien estar excitats, nerviosos, amb els cors desbocats i la sang més calenta que mai.

Quan pujaren al cotxe per dirigir-se a Sueca, tots eren conscients que estaven a punt d´arriscar la vida per la pàtria, com els havien advertit els seus superiors. Però els animava una fe cega en la seua missió i la proximitat del 20 de novembre, un aniversari que els donaria l´oportunitat de demostrar que, a pesar que Franco ja feia tres anys que havia abandonat el timó de la nau, Espanya encara navegava a veles plenes cap al paradís que ells anomenaven zona nacional.

Probablement, en arribar a l´escenari dels fets, esperaren amb paciència que els carrers de Sueca, animats com qualsevol nit de dissabte, es quedaren deserts. De matinada, s´acostaren a la casa que els havien dit, esperaren el senyal dels còmplices locals i, amb tota la precaució del món, posaren l´artefacte explosiu que els havien donat en la finestra de la casa número 10 del carrer de Sant Josep, on encara hi havia una placa de bronze que anunciava: Juan de la C. Fuster. Abogado.

L´endemà, per desgràcia, la gesta dels patriotes va quedar diluïda entre els cadàvers de la secta suïcida de Jonestown. Però aquell enemic que amenaçava la pàtria amb idees i paraules ja estava advertit i ells ja viatjaven cap al paradís de l´oblit.