L'últim dels tres pallassos

Fa temps es vivia mirant una única pantalla amb dos colors: el blanc i el negre. Tot el que feien aleshores per als menuts era mínim. Tan sols els Chipitifláuticos, Valentina o el capitán Tam suposaven unes de les poques espurnes que alegraven els infants. Però tot va canviar quan en aquell televisor bicolor isqueren tres pallassos. Feien circ però no tot era cirquenc. Mostraven un envelat però no tot era teles i barrots que sostenien un escenari. Ensenyaren a cantar, ballar i sobretot a participar de cançons especials diferents, quan encara no s´havia inventat la música infantil televisada.

Així, amb tan variats ingredients arribaren els pallassos de la TV. Demostraren que en la pantalla encara restava molt per a inventar. Van dir als més menuts que podien aplaudir. Van ensenyar-los a escoltar històries divertides que semblaven part d´un teatre infantil.

Els pallassos arribaren a ser el símbol d´una infància que amb el temps va créixer, com ho feren ells. Amb ells van descobrir l´art malabar, la màgia, el contorsionisme, el teatre; i com no l´arribada del color a les pantalles. Però, abans que tot allò es pintara de noves tonalitats, els xiquets i les xiquetes deprengueren a patir per primera vegada quan un personatge televisiu deixa este món. La malaltia i la mort de Fofó va marcar-los fins al punt d´amollar les seues primeres llàgrimes quan este va deixar d´existir el 1976.

La xicalla nascuda de principis dels 70 va creure en aquells pallassos tan especials. Cada dia van sorprendre´ls amb nous relats, actuacions o personatges. Arribà Fofito amb la il·lusió de mantindre viu son pare. Prompte va fer-ho Milikito completament mut i amb un picarol allà per l´any 1977. Qui anava dir que aquell jove còmic de la campana arribara a fer tant i tant variat amb el pas dels anys? Ningú no imaginava que seria l´emblema de sèries com Médico de familia.

Els anys han anat passant. Els nous infants han canviat. Han conegut nous programes, i diferents maneres d´arrimar-se al televisor. Però a tota una generació encara els quedava els pallassos per a no perdre el contacte amb els seus més tendres anys. Perderen amb els anys a Gaby, tot i que el ploraren de manera diferent a Fofó i ja recolzats amb la maduresa dels anys. A més encara restava Miliki, dispost a fer-los recordar aquell temps.La seua presència encara feia que molts i moltes estigueren esperant que pronunciara les paraules màgiques «¿Cómo están ustedes?». Ara ja saben que mai més en directe les escoltaran ni que tampoc ells podran pronunciar la resposta curta i allargada: «bieeeeeeeen».

En resum, amb Miliki s´n va un temps que tants i tantes no han oblidat. Diuen adéu instantànies màgiques vinculades a la llar, a les vesprades junt els iaios, els pares o la resta de germans. Se´n va un món que ara definitivament ha passat al món dels records... dels més dolços i tendres records.