Eixa mare

Vestia tota de negre. Els seus moviments es mostraven clars. Les mans accionaven àgils. Desentesa de la caravana de cotxes, en la mitjana de les dos calçades de la Ronda a la Universitat, la dona recol·loca una i una altra vegada les branquetes verdes entre el color de les flors. Segurament n´hi ha un ordre, una disposició, que ella intueix. El sol apuja cap amunt, s´hi deixa sentir; la muller el combat amb aigua d´una xicoteta marraixa, que també pressentia necessària. Arruixa els bucles i les garlandes. Les seues passes són curtes, decidides. L´espai, reduït. Els automòbils segueixen el seu curs. Flors de colors, fresques, lluentes, sobre un gros gerrot, que serveix de peanya inamovible , ferm, impassible. Sobre el que clava la mirada aquella dona. Es fa a un costat i arreplega uns cordonets del terra. Torna a descansar la mirada sobre aquells pètals sobresaltats pel sol de mitjan matí. Alguna cosa amaguen. Quelcom que ella recerca i persegueix, tota abstreta de l´entorn, atenta a aquell xicotet altar... La nostàlgia és un intent infructuós per recuperar el passat, allò que se´n va anar.

No obstant això, ella es rebel·la. Allí està la seua peanya, el seu palpitar, la seua emoció, el seu sentir. Sense passat no hi ha present, es fa difícil viure dia rere dia. Només cap la imperiosa necessitat de fugir d´eixe present d´angoixa i de dolor, de patiment, o enfrontar cóm restituir, cóm fer reviure allò que ja ha passat, allò que ha seguit el seu destí. En qualsevol cas, tasca immensa... Potser el camí siga conviure: unir passat (allò que se´n va anar) i present. Amb pensaments o actes, amb flors, amb sentiments... Per més que referme el sol o, tal volta, s´haja de demanar emprada la cantimplora a la veïna. Encara queda el futur, viure. Malgrat que la malenconia ens vulga ancorar en el passat, furtant-nos al futur. L´entusiasme, els afanys, són signes del present, són mostres de vida, i aquella mare recol·locava entusiàsticament una i una altra vegada les branquetes entre el color de les flors...