L´altre dia estava esperant a la meua companya a la porta d´una tenda xinesa al carrer Amadeu de Savoia de València, prop de l´Avinguda Aragó, i hi passaven dues dones molt majors, de prou més de setanta anys; una d´elles s´ajudava amb una crossa, conversant amb el que em semblà un valencià culte i amb mots que, a València, només a l´àmbit universitari s´aprenen, es conreen i es fan servir. No vaig poder estar-me de dir-los dirigint-me a elles que parlaven un valencià molt acurat i culte; al principi aquelles dones feren com si no m´hagueren oït i m´apropí més i els torní a repetir: "Em dirigisc a vostés, que les he escoltat pasant, només dir-los que parlen un valencià molt bonic i adient.
Aquelles dones es posaren molt serioses, es retragueren una mica i em respongueren d´esma: "No parlem valencià, parlem català"; ahh, d´acord, jo també parle català, el de la Vall d´Albaida, el català de València€ Res, nosaltres no parlem valencià, parlem català, ni de la Vall d´Albaida ni de València, sinó de la Vall de l´Ebre€; ahh, molt bé, cap problema, els demaní excuses i me´n aní perquè la meua companya ja havia eixit de la tenda i, em mirava sorpresa pensant, si havia hagut algun conflicte amb elles perquè em responien amb una cara de pomes agres€ i amb un tarannà una mica hostil i de rebuig ferm a mantenir cap relació.
Mentre se´m tornàvem a la nostra casa, li contí el succeit, conversàvem que potser, des de que viuen a València, aquelles dues dones grans i velles han tingut més d´un problema prou desagradable amb gent catalonòfoba i per això, n´estan més que fartes i no volen ni saber, ni oir, ni acceptar que el valencià és una variant del català, o que són variants d´una mateixa llengua catalana (o valenciana); és la conseqüència produïda per un secessionisme "valencianero" que reacciona amb virulencia, agressivitat i terrorismo reaccionari contra el català i genera el mateix rebuig per banda d´alguns principatins regionalistes que neguen que el valencià siga català€ tot i que només siga per prevenció davant els imbècils secessionistes valencians, en realitat espanyolistes d´extrema dreta, semblant als que ens mal governen. La qual cosa arriba a produir hostilitat, rebuig i antipatía que es nodreix i retroalimenta il·limitadament fins a un extermini absurd i surealista. És allò que Fuster denunciava com la via folckòrica d´un regionalisme antireintegracionista que té una concepció molt localista, regionalista, tancada i molt poc universalista, siga valencià, català, alacantí, castellonec, tarragoní, o balear; és el secessionisme idiota que es gira de cul, que es regirá i renega de la seua pròpia llengua completa, que es dóna l´esquena i es nega a reconèixer els altres, en els seues diferències, matisos i diversitat, però també en la nostra perspectiva comuna, d´àmbit, de cultura, de llengua i de mediterraneïtat... d´acceptar, serenament i joiosa, que el català va de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. I que compartim llengua sencera, cultura i possibilitat de construir una comunitat catalànica completa (o cata-valenciànica-baleàrica). Serà per noms i possibilitat de conjuntar-los de manera adient per definir-nos plenament!
Tot plegat, això del particularisme dilectalista i regionaloide, una involució perversa de les tesis universitàries i fusterianes fins al ridícul i l´absurde en una pràctica real de la sociolingüística ambiental de la ciutat de València que, sovint, massa vegades, mostra alguns símptomes d´un àmbit malaltís, pervers, rar i molt poc saludable. Insuportable. No havia experimentat mai una sensació més estranya i roïna, això d´em cal aire per a respirar, que m´ofegue: apropar-se a unes persones que em recordaren, pel seu parlar a la musicóloga i compositora, Matilde Salvador, de Castelló de la Plana, una dona culta, sàvia i elegant que morí fa uns anys; acostar-se, dic, a felicitar-les per la seua manera de parlar, dir-los compliments amables per la seua llengua (també nostra!!!) i rebre una resposta reactiva, amarga, tallant i displicent.
Només "comprensible" perquè potser aquestes dones grans adolorides s´han viscut aquestes mateixes actituds que reproduien a la defensiva (i una mica a l´atac!) per un microclima que s´ha creat des de fa més de trenta anys a la ciutat de València contra tot el que siga "català", com sinònim de demoníac i foraster. Un clima enrarit i opresor que ha fabricat un aire irrespirable. I això s´ha finançat i subvencionat des dels diferents governs de la Generalitat tan poc valenciana i tan anticatalana amb diners de tots, seus i meus. Tot i que ara, alguns dels que han atiat la zitzània de l'anticatalanisme quan eren consellers d'educació, isca per la televisió dient que estima Catalunya... I que li agrada, clar, exterminar-la i espanyolitzar-la generant un anticatalanisme rabiós al País Valencià i a tot Espanya contra Catalunya perquè Catalunya vol exercir la seua voluntat de ser, de decidir i existir.
La meua reacció davant aquest lleig d'aquelles dones velles fou allò de dir: "si ho sé no els dic res", no els haguera llençat floretes si intuesc que em van a mossegar la mà. Perquè sentia la sensació d´haver posat sense voler una mà en un rusc d´abelles, quan el que volia era dipositar una floreta en el que em semblava un canter d´aigua fresca que passava pel carrer prop de l´Albereda; però, no hi havia aigua fresca, hi havia aigua estanquisa, pútrida plena d´abelles rabioses en un migdia assolejat, mal airejat, aspre i rancuniós€ aballes que brunzien com si em volgueren picar per voler donar-les una rosa de paper enmig d´un carrer de València, on, ara, des de fa tants anys, hi ha un aire enverinat, que ha fet milers de tones d´escrements per enverinar la llengua de la nostra gent. I tanmateix, en temps de poeta Estellés hi havia amants fent amor per les terrases de llençols blancs i semblava que la vida podia ser amable, neta, rica, desvetllada i feliç, com deia un altre poeta català, Salvador Espriu.
Els mateixos o semblants del govern "valencià" que fa vint o trenta anys (o els seus hereus) li deien a l´Estellés traidor, judes, catalaniste, i altres delícies, permeten que se li munten ara exposicions i intenten anar de "democràtes" i "valencianistes" de tota la vida€ fent exposicions estellesianes per a dir que respecten una mica la "diversitat" (sempre que es supedite subalternament a l'espanyol), que no és veritat que vulguen aniquilar-ho tot. Ja se´n poden anar, -aquesta gent-, on vostés saben, que mentre fan visites a l´exposició del Museu del Carme per a eixir a la premsa i mostren el seu somriure de polítics hipòcrites i governamentals, fan tot el possible per col·laborar, genuflexament i covàrda, amb el ministre espanyol d´educació per liquidar el català als nostres diferents països de parla catalana.
Al nostre País Valencià primer amb decrets trilingües de voluntat etnocida, com denuncia el catedràtic de filologia espanyola, Juan Carlos Moreno Cabrera, amb molt d´encert i encara es queda curt en el vídeo que analitza sobre el racisme banal i "naturalitzat" del nacionalisme lingüístic espanyol, completament etnocida, que considera que la llengua espnyola és 'superior' que les altres "cooficials". Quan creuen i afirmen que el castellà és llengua de 'convivència' i les altres (català, basc i gallec) són, evidentment "de guerra", l´una és comuna i les altres "domèstiques" i inferioritzables , a exterminar, perquè no es prioritzen. Perquè, per als espanyols - els de matriu castellana i alguns dels "nostres"-, s´ha de prioritzar la llengua forastera ans que la catalana i/o valenciana: és la concepció lingüística racista, feixista i excloent de l´estat espanyol, la de la Constitució del 1978, la de la monarquia i sucessors, la dels diferents governs centrals i llurs ministres i alguns autonòmics i llurs consellers, la que té la RALE i algunes acadèmies regionals autòctones, la de l´Instituto Cervantes que vol imposar l´espanyol a Brassil o als Estats Units, voluntàriament i a Catalunya i el País Valencià, obligatòriament, mentre vol exterminar el català a València, les Illes i Catalunya, la noció d´Espanya, "una, grande y libre" de la Conferència Episcopal Espanyola de la "unidad d´Espanya" contra els rupturismes i la dels seus acòlits i feligresos del nacionalcatolicisme (catoPP, catoPSOE o catoPCÉ). Ectètera. Com assenyala el filòleg espanyol Moreno, només etnocidi espanyolista contra els altres que no som ni serem mai espanyols. Perquè no ens podem sentir espanyola quan ens exclouen del tot per exterminar-nos. I no ens deixen ser. Per tant, quan més intereses posen en que ho sigam, més rebujarem això de l´espanyolitat per la força de les armes i de les lleis injustes. I dels tribunals corruptes. Els blavers "valencianos", només són els companys de viatge exterminista local del nacionalisme espanyol, capital Madrid. Una escrecència governamental liquidacionista subvencionada per boicotejar el català-valencià.
El blaverisme "valenciano" només és un residu madrileny fabricat a posta per a boicotejar el català al País Valencià i exterminar-lo impdent que el País Valencià tinga relacions estables, continuades i institucionals permanent amb Catalunya i les Illes. La pesta blava ens duu a la ruïna perquè els seus caps buits només ens porten al´extermini. Per a això foren parits pels mateixos o semblants empresaris que finançaren el regonalisme valencià a finals dels anys setanta, des de Las Províncias, on despatxaren al poeta Estellés perquè escrivia versos en el català de València€ Només merda seca o cagallons per sèquia! Al meu parer, això són: maleïts excrements exterministes de l´estat en versió localista per dividir els valencians i enfrontar-los als catalans. Per a no permetre que els valencians, que ens done la gana, sigam també catalans! Que anem a ser sinò? Moniatos?
