Un diputat del PP exigeix tancar l´AVL (I)

Passa, però, que això no és pecat. Va ser durant la Renaixença, a mitjan segle XIX, el 31 de juliol de 1878, quan Constantí Llombart, en la intervenció de l´acte fundacional de Lo Rat Penat, va deixar ben clara la unitat de la llengua de valencians i catalans. Són aquestes les seues paraules, contundents i clares com voreu: «No es morta nostra expressiva llengua llemosina com los seus enemics semblava que desitjaven, gràcies als generosos esforços dels nostres germans de Catalunya i les Illes Mallorques, esforços generosos que de hui en avant devem nosaltres imitar».

Heus ací -com he dit en articles anteriors- els primers fonaments sobre els que va començar la vida de Lo Rat Penat. Fonaments que aniran augmentant i fent-se forts amb els Jocs Florals que Lo Rat Penat convocarà tots els anys, com va dir Llombart a finals del segle XIX, i així s´ha vingut fent fins la Transició en que passàrem a la Democràcia i acabàrem amb el franquisme (excepte els anys de la guerra civil). Constantí Llombart, en la seua intervenció en l´acte fundacional de Lo Rat Penat, feu la següent promesa: «Aquesta societat, complint un de sos principals propòsits, i desitjosa de dur avant lo renaixement de la nostra gloriosa literatura, acordà la celebració de Jocs Florals en lo present any, i així convocà experts escriptors, inspirats poetes i artistes de l´antic Regne de València, als de Catalunya, les Illes Balears i de totes aquelles comarques a on nostra llengua és parlada i coneguda». Paraules de Constantí Llombart que es deixaren de complir, anul·lant la convocatòria.

Però tornem al senyor diputat que exigeix tancar l´Acadèmia Valenciana de la Llengua perque és «catalanista». I què és això de ser «catalanista»? Va ser en vindre la Transició, celebrar les primeres eleccions democràtiques el 1977 i veure amb els resultats que havia guanyat l´esquerra.

Els partits d´esquerra assumien, per entendren´s, el fet fusterià. Eren allò que tant s´ha blasmat: catalanistes. No hi havia encara, però, la crispació que vindria després motivada per la manipulació informativa i que arrelaria en determinats sectors de la ciutat de València principalment. Va ser en el 9 d´0ctubre de 1977. S´havien celebrat les eleccions del 15 de juny, i al País Valencià havia guanyat l´esquerra. A les institucions locals encara manaven els franquistes. Miguel Ramón Izquierdo era l´alcalde de Valencia. Ignacio Carrau presidia la Diputació. Els demòcrates havíem decidit fer una gran manifestació, a la vesprada, per reivindicar l´Estatut d´Autonomia.

Els franquistes, però, no volien renunciar a fer, al matí, el tradicional acte d´homenatge al Rei En Jaume, acudint en corporació i portant la Senyera que es guarda a l´Ajuntament. Jesús Sanz, el periodista que va viure aquells esdeveniments, els relatà al seu llibre La cara secreta de la política valenciana. I al referir la commemoració del 9 d´octubre, escriu el següent: «Valencia lo haría el 9 de octubre de forma masiva y a la vez contradictoria. Porque los anticatalanistas de Ramón Izquierdo y Carrau, habían decidido ir delante con su tradicional acto matutino del ayuntamiento, que les ofrecía como cobertura la bandera de la ciudad para, apoyándose en los recién nacidos grupúsculos Unión Regional Valencianista (URV) y Grupos de Acción Valencianista (GAV), caracterizados por su anticatalanismo ferviente, iban a distorsionar la unidad de los actos convocados. Los parlamentarios ya lo suponían. Negocian previamente con el alcalde la asistencia de los representantes de los partidos democráticos al acto municipal de la mañana y su contrapartida de admitir de la presidencia del alcalde y del presidente de la Diputación en la manifestación convocada por el Plenari para la tarde. Pero el pacto lo romperían los franquistas: a media mañana unos miles de manifestantes, portando la bandera de la ciudad, rodean a las autoridades y las «acompañan» durante varias horas al tiempo que profieren insultos de «catalanistas» y «renegados» contra los parlamentarios, especialmente los más destacados por su nacionalismo: el centrista Burguera y el comunista Bono».

Heus ací que un incipient «anticatalanisme» fa acte de presència, per primera vegada, als carrers de València. I es des d´aquest 9 d´octubre que l´anticatalanisme anirà prenent força en els sectors de la dreta.