16 de juny de 1904

En la meua ignorància, sempre he vist alguns paral·lelismes entre la literatura irlandesa i la valenciana. La forma de contar les coses d'escriptors com Sterne, Swift o Joyce em pareix més pròxima a la forma valenciana de veure el món que no a la catalana i, no cal dir-ho, l'espanyola. Les diferències entre els catòlics i els protestants, l'abisme que separa les cultures rurals de les urbanes, un sentit de l'humor amarg i obscè, l'enveja que provoca sentir-se inferior als veïns en molts aspectes o la tendència a la sintaxi barroca, com la d'aquest paràgraf, són algunes de les característiques que crec que compartim amb els irlandesos, a més del nostre gust per la bona cervesa i la nostra indulgència amb els lladres, els corruptes i els pecadors en general.

Ho dic perquè, tal dia com hui, els admiradors de James Joyce celebren, des de fa molts anys, el Bloomsday, en honor a Leopold Bloom, un dels principals personatges de la novel·la Ulisses, que narra la vida de molts altres personatges, a Dublín, al llarg del dia 16 de juny de 1904.

Per si algun lector no ho sap, Ulisses és una novel·la magnífica, enlluernadora, densa, de James Joyce, un escriptor irlandés que també va escriure Dublinesos, una col·lecció de relats que acaba amb Els morts, la història en què es basa el guió de la pel·lícula homònima de John Huston, una altra obra mestra.

Entre nosaltres, una celebració pareguda al Bloomsday va començar a instaurar-se fa uns anys, gràcies a l'entusiasme de Josep Lozano. La Festa Estellés és un dia d'alegria, reunions, cultura i, no tant, bon menjar, que commemora la figura i l'obra de Vicent Andrés Estellés, poeta i fill del forner de Burjassot, que va saber escriure València com el millor amant que ha tingut la ciutat.

Si volen buscar alguna defecte a la iniciativa, per a mi només en té un: que en cada poble i cada comarca se celebra un dia diferent perquè els valencians, com els irlandesos, som un poble difícil de vertebrar. Però hi ha, encara més paral·lelismes.

Sterne, Swift o Joyce foren els primers que criticaren el seu país i la seua gent d'una manera implacable, mordaç, plena de ressentiment a voltes, com va fer Estellés i fem, encara, molts valencians. Però sempre amb la passió i la lucidesa de qui estima la terra on viu o on va nàixer i vol veure com millora. Per això, els seus paisans, agraïts, els fan homenatges, beuen i mengen a la seua memòria i se senten entre els seus, integrats en una cultura, hereus d'un passat que els identifica i els empenta cap al futur. Alguns paisans d'Estellés, ben al contrari, embruten la seua estàtua com si amb un acte vandàlic netejaren les seues consciències i tornaren a un passat que enyoren. Per això, si volem avançar cap al futur, els qui ens sentim integrats en una cultura que ens identifica, menjarem i beurem bé, a la memòria de Leopold Bloom o d'Estellés i a la salut de tots els que compartim amb ells l'amor per les persones i per les paraules.