D´Alacant a Montpeller

Els vins de l´Arc Mediterrani és un llibre de l´enòleg, escriptor i erudit, Joan Martín, editat per Raval Edicions, Barcelona 2009, prologat per Joan Francesc Mira. Els llenguadocians al.lucinaven en trobar-se un valencià, editat a Barcelona, parlant de vins per terres Montpellerines. De sobte, els possibles competidors (França versus Espanya) es convertixen en col.laboradors, gràcies a la visió cultural ampla de l´autor.

L´obra informa, amb un gran luxe de detalls, sobre el món del vi, pero també conté elements històrics, geogràfics, etc, fruit de la gran erudició de l´autor, que complementen la informació sobre les 56 zones vitivinícoles que s´estenen per les nostres Tèrres d´Òc. El llibre afirma, de manera rotunda, una obvietat que no és gens comuna llegir: «Els pobles de l´Arc Mediterrani que s´estén d´Alacant a Montpeller comparteixen una cultura i una història, un mateix clima i una orografia de planes costaneres, terrasses i riberes de torrents.»

La civilització trobadoresca i el món dels càtars torna a fer-se present entre blanquets, muscats, misteles, història, present i€ futur? Podria ser. Mira diu en el pròleg que «La història dels comtats de Provença i de Tolosa i de la senyoria de Montpeller, del Principat de Catalunya i dels regnes de Mallorca i de València, és una història que no es pot entendre si oblidem tot allò que ens uneix». Una mirada ampla, llarga, profunda i elevada ensems, la del mestre Mira.

Efectivament, tantes i tantes coses no les entenem, els valencians, perque hem oblidat «tot allò que ens uneix» als pobles de la mítica civilització trobadoresca. Talls, secessions, i diverses polítiques de campanar, han impedit, i impedixen, la visió clara de la nostra història, lligada, des de temps immemorials, a la resta dels germans, bessons i cosins-germans que l´habiten. Els quals, acaba dient Mira, «Són la nostra cultura pròpia i la nostra pròpia gent». (Amb alguns textos de Joan Francesc Mira em passa igual que amb Vicent Andrés Estellés, que em fan fer-me una pregunta inútil: «Això no ho he escrit jo»?) Si tenim uns llaços geogràfics, històrics, climàtics, i, fins i tot, vitivinícoles, que ens unixen, de punta a punta ¿com pot ser tan desconeguda la nostra «unitat cultural?»

No, hui no parlaré de llengua. Tinguem la festa en pau. Perque la llengua que es parla d´Alacant a Montpeller ja no és una, com s´ha considerat històricament; des de fa uns pocs anys en són dos, i bessones, diuen; univitel.lines, remarque jo. Difícil d´entendre, òc?