En la cultura valenciana, des de fa molts anys, hi ha un element pertorbador, molt pertorbador, que, alhora que actua, impedix l´actuació correcta dels seus usuaris. Es tracta de la paraula català i els seus derivats, especialment: cultura catalana, llengua catalana, països catalans, etc.

L´AVL, en el seu darrer comunicat, comença parlant de «la llengua valenciana». Si és l´ens normatiu oficial, estaria bé que, tant el valencianisme mossarabista com els departaments de Filologia Catalana de les universitats valencianes començaren a respectar tant el nom que usa com la normativa valencianitzadora que propon. Llengua valenciana; normes valencianes.

Fa unes setmanes, a la meua comarca, va morir un amic, un home que ha dedicat tota la seua vida a militar en un partit nacionalista „en el qual va tindre càrrecs de molta responsabilitat„ i en diverses plataformes defensores de la cultura catalana i dels països catalans. Un aferrissat defensor de la catalanitat dels valencians, a la qual va dedicar tota la seua vida. Pero, curiosament, en el soterrar civil que se li va fer no es va oir ni una sola veu que diguera clarament quin havia sigut el seu ample currículum a favor de la catalanitat; ni una sola veu. Només es va arribar, en un cas, a dir „cite de memòria„ que havia sigut «un gran defensor de la nostra llengua i de la nostra cultura compartida». Estem plens d´eufemismes i de circumloquis: d´incerteses, de pors. Ningú va gosar dir que havia sigut un defensor a tota ultrança de la cultura catalana i dels països catalans, així, amb totes les paraules. No: l´element pertorbador, distorsionador, es va evitar completament. Per qué? Temor? Vergonya? No convé dir-ho? Això sí, damunt del taüt l´acompanyava una senyera de quatre barres, que no sé si representava la Corona d´Aragó o l´escut del seu poble.

Com és possible que, en un moment tan decisiu

„l´última volta que estàs davant del cos d´una persona„ no es puga cridar als quatre vents que era un catalanista entusiasta i un home que ho havia fet tot a major glòria de la cultura catalana? Per mala consciència? Idees dubitatives? Incertesa? Vaig eixir de la cerimònia pensatiu, preocupat, dolgut, i amb les llàgrimes a punt d´eixir-me per uns llagrimals tan ressecs com dolorits. No només hem fet moltes, massa, coses mal fetes, és que seguim en el mateix camí d´inoperància i d´incongruències. En fi, jo continue pensant que el futur és nostre, pero quan dic nostre, ja no sé ben bé en qui pensar.