Encarant la històrica data del 9 d´octubre, em ve a la memòria que la RACV, fa unes setmanes, va fer públic un comunicat on demanava que el diccionari de la RAE explique que el «valencià és la llengua dels valencians». Perogrullo dixit. Si vivírem en una societat normal, eixa obvietat no caldria plantejar-la; en la nostra, sí. I dic jo que L´AVL ja podria començar també a usar la definició, posar-la en primer pla, i publicitar-la bona cosa. A algú li hauria de fer vergonya que eixa no siga una expressió normal.
En el document, a més d´altres consideracions, es diu: «És sabut que en el nostre àmbit, com en unes atres zones de la Romània, se dona un gran conjunt de llengües afins que no escomença pel nort en Catalunya, sino en Occitània, a on hi ha unes atres modalitats no catalanes igualment pròximes llingüísticament». L´element occità es fa present.
El president de Lo Rat Penat (Levante-EMV, 06-07-13) diu: «El rei Jaume I parlava la llengua occitana de sa mare, la qual ací es va barrejar amb els llenguatges autòctons». L´element occità, de nou. En la llengua de sa mare, si més no, està escrit el Libre dels Feits „en valencià, Fets„ on trobem amb una gran profussió, l´ús de l´oc: «Hoc, dixem nos».
L´AVL diu que l´iber és introbable en la llengua valenciana actual, pero, en canvi, admet que l´occità forma part del llegat històric de la nostra llengua. Anem avançant.
En la Facultat de Filologia de la Universitat de València, en desembre 2004, es va llegir una tesi doctoral „que apel·la al consens i que, per cert, ni el Departament de Filologia Catalana va rebutjar ni el tribunal va suspendre„ en la qual es diu: «Hem d´investigar la llengua tenint com a marc, i fent servir com aïna d´investigació, el diasistema occitano-romà. La llengua valenciana, anomenada així pels clàssics dels Segle d´Or i per la Llei d´Ús, és una modalitat lingüística autónoma que pertany al diasistema occitano-romà, com el català, el llenguadocià, el provençal, el gascó, el llemosí, etc. ()
Quin problema hi ha a acceptar el nom històric i literari ´llengua valenciana´?».
I a explicar que formem part d´un sistema lingüístic que s´estén entre Garait i Guardamar, el qual, des del punt de vista de l´ús i de la producció literària, ha adoptat noms diferents: llengua valenciana, català, provençal, lengua limosina, etc. El diasistema occitano-romà és el que unix. La sacrosanta unitat lingüística està salvada „pel diasistema, que és un concepte estructuralista, científic„ sense caldre entrar en valoracions, i tergiversacions, polítiques. Així queda salvat també el desig dels valencians que volen recuperar el nom històric i literari de la seua llengua. On rau el problema? Aquella tesi de qué parlava, acaba dient: «Dir-nos valencians és la nostra manera col·lectiva d´afirmar-nos en la globalitat mundial». I és que alguns estem orgullosos de ser, i dir-nos, „sense circumloquis ni vergonyes„ valencians, valencianes: llengua valenciana.
