Diuen les persones que ho entenen que la memòria humana ens ajuda a viure millor perquè ens permet recordar i, sobretot, perquè ens permet oblidar, passar pàgina i continuar amb les nostres vides. En això, gràcies a déu, els humans ens diferenciem dels discos durs dels ordinadors, que ho conserven tot i no obliden mai res, si no és que algú els trenca per imperatiu legal o per precaució.

Recordar ens ajuda a no tornar a cremar-nos, a saludar els nostres amics, a passar de llarg per la porta d´aquell restaurant on ens la clavaren, a aprovar unes oposicions, a pagar un deute o a reclamar-lo: recordar és bo, qui podria negar-ho? Però oblidar, com diuen els experts, és encara millor.

¿A qui no li agradaria oblidar una humiliació pública? ¿Qui no voldria oblidar per a sempre aquella experiència matrimonial funesta, aquell viatge infernal, aquell fracàs sonat, aquella ocasió perduda?

La capacitat d´evocar records plaents i la necessitat d´oblidar les males experiències conformen la nostra memòria, que és la nostra vida: individual i col·lectiva.

Però tots sabem, precisament per experiència, que hi ha records amargs que no serem capaços d´oblidar mai, encara que l´oblit ens ajudaria a viure més feliços. I no per això ens hem de considerar malalts, com tampoc no es pot considerar malalta una societat que no oblida el sofriment, la por, els abusos o les injustícies, generalment amb la intenció d´impedir que tornen a repetir-se.

Tot això ho dic perquè, just tal dia com hui de 1936, l´any més negre de la nostra història recent, a penes un mes després d´haver iniciat una guerra que es va emportar moltes vides, els còmplices del general Franco, que s´havien rebel·lat contra un règim legalment constituït amb la intenció de derrotar-lo per la força de les armes, decidiren convertir-lo en el seu caudillo i anomenar-lo generalísimo de los ejércitos.

Durant trenta-sis anys, els vencedors d´aquell guerra no deixaren de recordar als vençuts la seua condició d´individus superiors, emparant-se en l´autoritat que els donava la victòria, recolzant els seus arguments amb la força i la violència i sense por d´exercir la tortura i algunes altres modalitats més sofisticades de submissió.

I ara mateix, tres quarts de segle després d´aquella proclamació, els hereus dels vencedors, emparant-se en la desmemòria, que sí que és una malaltia de les persones i de les societats, encara es consideren superiors als derrotats i per això, recolzats per la força dels vots que menyspreen, ens amenacen, ens agredeixen, ens volen tancar en la presó per no parlar la llengua dels vencedors, ens castiguen amb penaltis inventats i continuen referint-se al dictador amb el títol de generalísimo, per no perdre el costum.

Hi ha persones que creuen que no és bo remoure aquell passat i que ens convé oblidar, passar pàgina... Però si els fills i els néts dels vencedors, tant biològics com ideològics, no han oblidat que ens derrotaren, ¿per què ho hauríem d´oblidar nosaltres?