En estos temps que ens ha tocat viure resulta dur conéixer cada dia que una empresa tanca les portes. Eixa realitat ens afecta profundament pel drama social que suposa. A poqueta nit del 5 de novembre s´hi ha incorporat una situació inaudita: el fet que els valencians i les valencianes ens puguem comparar amb la realitat grega, únic país europeu on s´ha tancat una televisió pública. Allò succeït ens fa sentir especialment que vivim en un territori amb una situació dramàtica a la qual s´ha arribat després de malversacions i desencerts dels partits polítics valencians que han governat.

A les notícies de la nit els treballadors i les treballadores han eixit per a dir-ne el que pensen. No eren tots els que són. Tan sols aquells que han sobreviscut per causes injustificades a un ERO. No es pot descriure en un paper els sentiments que han esclat entre eixos que vam sentir amb il·lusió l´arribada del primer mitjà públic en valencià. Recorde aquell 1989 quan, com a testimoni directe de la inundació de la Safor, vaig escoltar els primers locutors que avançaren l´inici de l´emissora. L´emoció d´aquell moment encara m´és present. Era la primera vegada que escoltava una ràdio en valencià. La mateixa emoció que hem sentit quan sobtosament els presentadors de les notícies han anunciat que l´única veu pública en valencià es tancava del tot.

Resulta difícil en estos moments conéixer el futur del mitjà. No és clar com es liquidarà, si faran marxa arrere en alguna decisió i si es refarà un nou ens. Però la realitat és que el 5 de novembre passarà a la història valenciana com el moment que els seus representants tancaren la radiotelevisió pública sense avís i sense assumir les seues errades. Eixa actitud no consensuada que vol acabar amb l´únic mitjà que parla valencià té un nom: un colp d´estat als drets fonamentals dels valencians i de les valencianes, un atac radical a la llengua i a la vertebració del país.

La ciutadania poc hem dit. No ens han deixat fer-ho. Però si hem de demanar que justifiquen que han fet amb una empresa que es va crear en 1989 amb el capital dels valencians i de les valencianes. Som els únics accionistes, els únics que hem pagat les irresponsabilitats dels gestors. A hores d´ara tenim dret a una indemnització. No és prou que comuniquen un tancament. Ens han d´indemnitzar per llevar-nos l´únic mitjà de comunicació nostre. Ens han d´indemnitzar per no haver assumit responsabilitats mai. I si no són capaços d´indemnitzar per res el més honrat que poden fer és deixar la gestió pública.

Els valencians i les valencianes passaran compte d´esta acció. El vice-president del Consell ha declarat que «este és un luxe que no ens podem permetre». Després d´eixe atac unilateral al valencià, comparable a un colp d´estat a la nostra llengua, cal preguntar-se si ens podem permetre el el luxe d´uns governants que han tancat allò que és nostre. Reflexionem-ho.