Marededéu!, el meu fill no fa els deures, veu massa la televisió, de vegades em diu mentides, arriba tard, i se´n va al llit a les tantes». Així es descansen algunes mares, parlant entre si, del seu fill adolescent, el nou rei de la casa. O el tirà. Segons s´hi veja (o es patisca). El nostre humor no és el mateix a tothora. Es desferma. El controlem, el dominem. Ens trau dels nervis. És que en la vida hi ha de tot. Ser o fer de mare no és cosa senzilla. Tasca feixuga. Les dones han aconseguit entre nosaltres la incorporació a la vida activa i són el 46 % de l´ocupació total laboral, percentatge equiparable a la UE. L´home, el marit, el pare, també fa per involucrar-se en les tasques de la casa, el projecte comú, l´educació dels fills... I és dur que un fill contravinga l´autoritat paterna. L´adolescent necessita provar camins inexplorats, eixir-se´n d´allò convencional, provar la seua força, afirmar-se... El seu creixement psicològic ho demana. Potser no sàpiga a ciència exacta on estan els límits. Ningú no hem nascut ensenyats fills; tampoc, pares.

Tal volta, aquella necessitat paterna de protecció del seu infant, d´orientació, també de direcció o coacció en alguns moments, ara ja no siga funcionalment la més indicada. El dirigisme no sembla bona senda, segons quines etapes de la vida. Per a fomentar la responsabilitat i el compromís personal del jove, potser la millor manera siga reconèixer-li esferes de competència, capacitats de decisió pròpia... Encara que errem en alguna ocasió. La vida és un bategar. Això que se´n diu cogestió o coparticipació posa a cadascú davant del seu quefer, de la seua realitat, el força a prendre decisions per si mateix, el força a caminar.

«Imagina´t tota la gent vivint la seua vida en pau... Diràs que sóc un somniador, però no sóc l´únic...», ens deia John Lennon. No hi ha res com viure en pau. Però, sense perdre de vista que la pau és l´estadi després del conflicte. El conflicte forma part de la vida, de la pau, de nosaltres. Vida, pau, nosaltres... aquí estem.