La celebració hui del trenté aniversari de la promulgació de la Llei d´ús i ensenyament del valencià ens permet reflexionar sobre el camí avançat durant aquestos anys, sobre com anem a seguir treballant en la consecució de la normalització de la nostra llengua.

Després de l´aprovació de l´Estatut d´Autonomia i la celebració de les primeres eleccions democràtiques, prenia possessió el primer govern autonòmic presidit per Joan Lerma. Una de les primeres lleis que es varen aprovar va marcar un abans i un després en la vida de moltíssims valencians i valencianes: la Llei d´ús i ensenyament del valencià. Els valencians posàvem fi a 300 anys d´eliminació de l´ús públic i oficial de la nostra llengua i garantíem la seua utilització en els mitjans de comunicació de titularitat pública i en l´Administració. Després de tres segles de persecució, el valencià entrava en les escoles, en els despatxos oficials i poc després en la radiotelevisió pública i, amb ella, en les llars de tots els valencians i valencianes.

L´aplicació de la llei aprovada a Alacant per les Corts Valencianes el divendres 18 de novembre de 1983, amb els vots dels socialistes valencians i a proposta del conseller Ciprià Ciscar, ha significat un instrument essencial per a la recuperació del nostre patrimoni lingüístic i una valuosa eina per a la defensa de la nostra llengua. Una llei que s´ha revelat a més estable i duradora. Una llei, no obstant açò, el trenté aniversari de la qual convida a la reflexió.

El tancament unilateral de la Ràdio Televisió Valenciana, imposat per la majoria parlamentària del Partit Popular en les Corts Valencianes, fa que tremolen els fonaments sobre els quals amb esforç i il·lusió, els valencians hem treballat per recuperar el prestigi social, cultural i literari de la nostra llengua.

Durant tres dècades, el valencià ha anat penetrant capa a capa en tots els sectors en els quals tenia una debilitat major. La presència actual del valencià en la nostra vida era inimaginable fa trenta anys, el seu nivell de coneixement acadèmic és el major de la història, el que ens permet concloure que el paper de la Llei d´ús i ensenyament en valencià, ha estat un èxit. Un èxit que en realitat correspon a la societat valenciana en el seu conjunt que durant aquests últims trenta anys han treballat decididament. Sense l´esforç diari de docents, periodistes, locutors, actors, cantants, escriptors, dinamitzadors lingüístics, funcionaris, advocats o comerciants, la llei hauria sigut més bé un fracàs.

Així però, tots sabem que per tal d´aplicar la llei en la seua total extensió, era i és necessari aplicar polítiques de normalització lingüística decidides, a hores d´ara inexistents per part dels consecutius governs populars, governs que mai no han fet una aposta per l´estima d´allò que és nostre i ens fa formar part d´una col·lectivitat amb identitat pròpia És hora de mirar endavant. Buscar l´alternativa. Recuperar una llengua no és mèrit de cap govern ni de cap partit polític. Però aquells que no son capaços de legislar eficaçment per a defensar el nostre patrimoni cultural i lingüístic, difícilment podran oferir a la societat valenciana els instruments de sostenibilitat, igualtat i justícia social que voldrem dins de trenta anys.