Darrer aclariment al senyor Martín Quirós

València deixà de ser una ciutat històrica amb una història, cultura i llengua mínimament centrada i va donar l´esquena als seus pobles valencianoparlants, com deia Don Manuel Sanchis Guarner en "La ciutat de València". I per justificar-ho es debat bizantinismes, naturalment estèrils i sense cap substància; inanitat total, amb negacions i renegacions d´obvietats històriques i documentals per anorrear la nostra llengua, cultura i país. Per esborrar-ho tot, amb una barra i desmemòria absoluta, demolidora i insultant. No obstant, -no em sembla del tot inútil-, perquè parafrasejant a Karl Marx a "Introducció a la crítica de la filosofia del dret de Hegel", tot i que la crítica a l´invent de l´anticatalanisme es troba fonamentalment terminada. Ara bé, la crítica de l´anticatalanisme, [com alienació i opi del poble] és el pressupost de tota crítica i desemmascarament de l´opressió que ha fet servir la reacció, instrumentalment, per aconseguir la manipulació política i la dominació del País Valencià des de Madrid. No resulta estrany que Enric Larreula a l´estudi "Dolor de llengua", declarara a la ciutat de València, capital indiscutible del "dolor de llengua" i, en aquest assaig, Vicent Bertran, Callosa d´Ensarrià, des de la Universitat d´Alacant remarcara: "Per a mi és fonamental ressaltar la relació que s´estableix entre el patiment d´una llengua i el patiment del país en general. No sol desvincular-se la lluita i l´estima per la llengua i l´estima i la lluita pel paisatge /€/ Jo caic malalt quan veig que urbanitzen a discreció pels pobles costaners veïns o quan fan carreteres innecessàries per les meues muntanyes /€/ Un amic diu que "estan soterrant-nos vius" i no hi ha res pitjor que això". Així que després de més de 300 anys de dolor de llengua, prohibint i censurant el valencià al nostre propi país, sobre la llargaria dels meus articles, -li agraesc el favor d´assenyalar-me-ho-, però, -després de tantes censures contra el valencià- fa lleig perquè pot semblar una manera d'induir a la censura; no està obligat a llegir-lo ni a respondre'm. Segurament, serà la meua darrera replica, tot i que li agraesc que haja tingut l'amabilitat de respondre'm.

No obstant, dir que és un debat inútil és discutible perquè no sabemm del tot què és útil, com indica Nucció Ordine, a "La utilidad de lo inútil": "I és precisament tasca de la fª/ revelar als humans la utilitat d´allò inútil/ o, si es vol, ensenyar-los a diferenciar/ entre dos sentits diferents del mot ´utilitat´", Pierre Hadot "Exercicis espirituals i fª antiga"; i més avant se´ns adverteix que tanta recerca de l´utilitat veiem com els ´nostres´ mal-governants destrueixen tota forma de solidaritat i d´humanitat i com Shylock a "El mercader de Venecia", reclamen implacablement la lliura de carn del qui no pot restituir el deute: cruelment desnonen de les cases, acomiaden treballadors, suprimeixen els serveis socials de discapacitats, la sanitat i l´educació pública, així com la promoció de l´ús social del valencià a tots els àmbits, eliminant qualsevol forma de respecte per la dignitat humana perquè tot es converteix en mercaderia i diner, un mecanisme econòmic sense pàtria ni pietat, que acaba negant a les futures generacions tota forma d´esperança. Tanta ´utilitat´ passa factura; la conversa gratuïta potser també és interessant; Einstein deia "No tinc cap talent especial. Només sóc apassionadament curiós"; jo diria com Einstein i afegiria que gaudisc de la passió de la conversa, de la ´discusió´ i del debat si l´altre no fuig d´estudi. Però el que em fa més goig, és, que, mentre conversem, observem la insídia deliberada del PP pel que fa a obstaculitzar o negar-li la definició de la nostra llengua com a variant del català i tots els drets plens en voler fragmentar-la i entrebancar-li la dignitat i el prestigi que merèix qualsevol llengua, més encara ´la nostra´ que ha estat arraconada, discriminada i marginada per les institucions 'espanyoles' desde fa més de tres segles fins ara mateix. "That is the question!". Per constrast, a la pèrdua de memòria, induïda en contra del valencià, pels claveguerams de l´estat, hi ha, com explica Toni Cucarella al Pròleg "La Veu de la memòria. Pep Gimeno Botifarra", d´Antoni Martínez Revert: "L´eclosió de Pep Botifarra ha suposat un esperançador parèntesi en la progressiva i letal desafecció lingüística que patim al País Valencià. I sisquera que signifique també una inflexió que comporte un altre respecte cap a la nostra música tradicional, com el que professen en aquells països que estimen la seua cultura i no se n´avergonyeixen: que rebaixe, en suma, l´autoodi que corre per la sang d´alguns valencians".

Sobre el llibre "Viaje de ida. Memorias políticas 1977-2007" de Ricard Pérez Casado, li esmentí el nombre de les pàgines i pot comprovar-ho, si vol, com sens dubte faran els bons lectors d´aquest diari per contrastar que no m´invente les citacions sobre la seua trajectòria política i el "tot val"; si a vosté, -sense merèixer-ho-, li han aplicat aquesta amarga medicina, ho lamente. M´alegre que ambdós, Ricard i Martín, (man)tinguen, després de tot, una bona relació malgrat haver sigut ´adversaris´ i contrincants a l´ajuntament de València, per tant no diré res més que puga rompre la seua relació d´amistat i, al meu parer, la poca ´estima´ d´ambdós pel valencià-català, més enllà de les belles paraules que se les endu en vent (potser això siga la marca de la Casa, de l´ajuntament de València); en això, el PP i el PSOE, sovint, solen anar junts i costa distingir com deia Josep Pla un espanyol de dretes d´un espanyol d´esquerres. Si ho he llegit ´malament´ el que diu el llibre de Ricard Pérez Casado sobre Martín Quirós i ho he escrit ´pitjor´, sempre pot fer, -com d´habitud-, deixar de banda el que no li convé; com, fa, ´habilment i subtil´, (ben ´conscientment´, per dir-ho eufemísticament), en el debat sobre si el valencià és una variant essèncial de la llengua catalana, com l´andalús i l´argentí ho és de la castellana, o el francés de França i d´El Quebec són la mateixa llengua i cultura o l´anglés de Gran Bretranya i els dels EUA, o, si, pel contrari, el valencià, és una llengua distinta del català, -autàrquica i isolada-, en un intent de fragmentar-la, minorar-la i aniquilar-la, com ha fet, abastament, massa gent de la dreta ´valenciana´ (pancastellanista) des de fa 35 anys fins ara mateix. Perquè si una llengua té un nom localista i administrativista, com el "Lapao", ´l´eïvissenc´, el ´menorquí´ (o el ´valencià´), apartada de la resta del domini lingüístic és molt més fácil desfer-la i exterminar-la. Això començà als temps de manipulació descarada, al PV, com ha denunciat tantes vegades Francesc de Paula Burguera, per tal de negar la catalanitat del valencià o la valencianitat del català i generar una catalanofòbia (en realitat ´valencianofòbia´) que ha contribuït, -encara com-, a augmentar l´independentisme i a fer-lo quasi irreversible al Principat. No obstant, el que a partir de la ´transició´ es negava, durant el franquisme es va tolerar i permetre, posem per cas, presentar el Diccionari Català-Valencià-Balear d´Alcover- Moll (i Sanchis Guarner), a finals dels anys cinquanta del segle passat, a l´ajuntament de València i a tots els llibres, diccionaris i enciclopèdies s´afirmava la unitat de la llengua catalana i es referia al valencià com un dialecte, subsistema o variant del català, potser perquè les autoritats franquistes pensaven que ja havien liquidat del tot la nostra llengua, la dels valencians, balears i catalans. Ara sembla que alguns del hereus ideològics del feixisme han anat ´més lluny´ encara (que en la dictadura) en l´intent de divisió, arraconament, negació i genocidi contra la llengua del meu país. I intenten obstaculitzar qualsevol definició de valencià que incloga la relació amb la resta de la llengua catalana i explicite la unitat de la llengua i la cultura sencera i completa. Pel que fa a l´ús social del valencià, caldria fer un estudi per veure si el percentatge d´ús del valencià a les principals institucions del país, per banda del PP ´valenciano´, arriba a al 0,7% (que és la xifra que s´hauria de destinar als països del Tercer Món). Sovint els que es vanten de ´criteri´, no en tenen cap més que l´arbitrarietat, el profit propi, la demagògia, la conveniència ´electoralera´ i la pura barbàrie.

Li responc al senyor Quirós, sobretot, perquè sembla que nega que tinga res a veure amb el llibre "Vida amunt, nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització", Universitat de València, 2008, de Manuel Lanusse Alcover, Joan Alfred Martínez i Seguí, August Monzón i Arazo, eds. i m´atribueix que ha sigut una nova citació fallida (com totes les anteriors!). Això m´ha fotut. Pot renegar del seu passat i no voler mirar-se a l´espill dels ´seus´ propis textos o signatures, no obstant això, a la página 333, hi ha un article d´Agustí Colomer Ferràndiz "El nacionalisme valencià d´arrel personalista. D´Acció Nacionalista Valenciana a Unió Democràtica del Poble Valencià" en contar el II Congrés d´Estudis Personalistes, 6 novembre 2002, sobre federalisme i orde cosmopolita, UDPV, va elaborar una proposta valenciana per al futur de la UE, on s´indica que recolliren el recolzament de diferents organitzacions i "la signatura d´un conjunt de personalitats de tot l´espectre polític: Joaquim Maldonado, Eliseu Climent, Martí Quirós, Ramon Lapiedra, Vicent Miquel€"; després d´explicar que Vicent Miquel i Diego, fundador de la UDPV, el 1976 deia "La nostra nacionalitat és la nacionalitat dels Països Catalans. És ridícul i absurd reconèixer la nacionalitat del Principat de Catalunya i no fer el mateix amb el País Valencià i les Illes [€] En el cas del Principat es tracta únicament d´un terç de la nacionalitat comuna", a la página 349 de l´article de Lluís Bernat Prats Mahiques sobre La UDPV i la qüestió nacional, a la pregunta de si ´valencianistes´ i ´catalanistes´, Sena i Monrabal es posicionaran, el primer "parafrasejant les paraules del meu amic Ventura, crec que avui els valencians que no són catalans no són valencians" (potser hui afegiríem, -de manera inclusiva-, que els ´valencians´ que neguen les nostres relacions lingüístiques, culturals i històriques amb la resta dels països de parla catalana, intentent negar evidències bàsiques per suprimir i excloure la nostra valencianitat i/o catalanitat i reduir-ho tot a mer monolingüísme castellà), i Monrabal respon matisant que la pregunta no està ben plantejada, perquè la discusió és entre ´centralistes´ i ´valencianistes´, lluitar contra el centralisme espanyol i defendre lo valencià, que no s´oposa a allò català sinò que el complementa i plenifica, com l´andalús i l´argentí al castellà.

Més avant, al mateix llibre " Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià", a pàgina 470, hi ha un article de Joan Alfred Martínez i Seguí "Nota introductòria" on textualment diu: "Fet i fet, en 2003, tal feix d´aspiracions foren resumides en la "Proposta valenciana sobre el futur de la Unió Europea", la qual sota l´auspici de l´associació cívica Unió Democràtica del Poble Valencià i amb un ampli suport de la societat civil valenciana -inclòs l´històric Moviment Europeu, presidit a València per Martín Quirós Palau-, fou presentada davant de la Convenció Europea encarregada de redactar un avantprojecte del Tractat Constitucional". En aquest document sobre el País Valencià en la construcció europea, que va signar el senyor Quirós s´afirma al preàmbul, exposat a la pàgina web el 12 de maig de 2003, presentat a l´Hotel Anglés per UDPV, el 17 de juny del 2003 que coincidí amb la celebració del Consell Europeu de Caps d´Estat i de Govern a Tesalònica, on es va lliurar l´avantprojecte del Tractat Constitucional per a la UE, després d´assenyalar "l´especial importància que té per a l´economia valenciana l´articulació de l´arc llatí o regió euromediterània occidental. Són molts els ciutadans d´arreu d´Europa que tenen una segona residencia en el nostre país. Axí mateix, cal subratllar que la nostra llengua pròpia, el valencià, és parlat no només en altres països hispànics, com ara Catalunya o les Illes Balears, sinó també al Rosselló francés i a la ciutat sarda de l´Alguer". Vull fer notar al lector distret, com, allò que s´afirma del ´valencià´, -és a dir que és la llengua parlada a Catalunya, a les Illes, el Rosselló i l´Alguer-, ho va signar el senyor Quirós en aquest document sobre el País Valencià a Europa, més clar, va signar -cosa que em sembla molt bé- la indiscutible unitat de la llengua catalana, el valencià o català de València; per això, més tard, -al meu parer-, des del CVC o des del L-EMV en l´article sobre el DNV de l´AVL, no es pot tractar de negar o entorpir per tal d´impugnar la definició de ´valencià´ com a variant del català. Es pot fer, clar, però, la resta de la comunitat de valencianoparlants o catalanoparlants tenim tot el dret a mostrar la incoherència i inconsistència de dir una cosa i la contrària. A més a més, sense ser cap expert en filologia i ni tan sols haver escrit mai en valencià i haver-lo parlat molt poc en l´àmbit institucional. Per curiositat, -segurament-, aniré a les Corts Valencianes i a l´Ajuntament del cap i casal a demanar les actes i comptabilitzar el percentatge de valencià del total de la seua vida política, generalment, realitzada quasi sempre o sempre en llengua i mentalitat espanyola, pancastellanista, que, molt sovint, menysprea i odia tot allò valencià-català-balear. O sembla que ho odien quan intenten boicotejar la definició de valencià i la seua extensió de l´ús social a tots els àmbits de manera prioritària al castellà, en ser la ´nostra´, encara, una llengua oprimida i poc considerada com si no tinguera dret a tenir drets de ciutadania plena i no castrada, amputada i retallada pels qui les lleis en ´vigor´ diuen que l´han de promoure i defensar perquè deixe de ser discriminada i invisibilitzada a tots els mitjans.

Més avant en "Pensar el País Valencià" a l´apèndix sobre el federalisme i la proposta valenciana sobre el futur de la UE (2003), al preàmbul que hem esmentat més amunt, hi ha una relació de les entitats i personalitats adherides a aquest document presentat de UDPV a la Convenció Europea, página 537, on refereix, en primer lloc a "Joaquim Maldonado Almenar a títol individual i en segon lloc a Martín Quirós, enrepresentació del Consell Valencià del Moviment Europeu, en tercer lloc, Ramon Lapiedra, de Valencians pel Canvi, després, Miquel Portal, de L´Empresariat, Eliseu Climent, de l´Institut d´Economia i Empresa Ignasi Villalonga, Vicent Comes, de la Fundació per al Desenvolupament de l´Horta Sud, Vicent Esteve, d´Intersindical Valenciana, Emili Casanova, de l´Institut d´Estudis Comarcals de la Vall d´Albaida, Lluís Valero, de la Confederació de Cooperatives CV, Nathalie Torres, d´Acció Cívica Valenciana Tirant lo Blanc, Salvador Palomares, de la Fed. Escoltisme Valencià i, per últim i dotzé lloc, Tonetxo Pardiñas de la Societat Coral El Micalet".

Per últim, senyor Quirós, m´alegre d´haver de recordar-li textos de llibres on ha sigut esmentat, en aquest cas, ´elogiosament´, puix es tractà d´un debat per reflexionar sobre el futur del País Valencià a la UE en els temps de riscos i d´incertesa de la globalització i que sembla que ha ´oblidat´ i potser no reconeix com a pròpia la seua biografia (o com la infanta no sap el que signa). Potser perquè a títol personal i polític, -li ho dic amicalment-, li ha tocat ´representar´ el paperot de donar una certa imatge d´´obertura´, de diàleg, de ´federalista´ i ´valencianista´ de cara a Europa, però, sense massa convicció ni gens de fermesa, perquè, en realitat, tot sembla una burda i lleugera maniobra de la confusió, de l´embolic i de la incoherència, dir una cosa i fer la contrària. Un empastre. Perquè el que està clar és que seu partit, el PP, -ara que vosté s´ha distanciat de la primera línea i s´ha fet una mica més ´crític´, qüestionant la baixada de les pensions, la manca d´inversió en serveis socials, la pròpia corrupció del PP o de la Casa Reial-, (ambdós, tant el PP com la monarquia, plens de corrupció fins a les celles), és, quan alguns dels dirigents del PP actual prohibeixen i censuren el mot País Valencià, perquè el nostre país no tinga nom amb el gentilici valencià i siga un indocumentat, li tallen totes les relacions amb Catalunya, tanquen RTVV i tots els mitjans de comunicació en la nostra llengua, català-valencià, entrebanquen l´extensió de l´ús social del valencià a tots els àmbits, inclús a l´escola i universitat (d´Elx, sense cap classe ni cap publicació en valencià€), li intenten negar el reconeixement del valencià com a variant i com a mateixa llengua que el català de les Illes o de Lleida, com diuen 46 sentències judicials, totes les universitats valencianes i tots els diccionaris i enciclopèdies del món, tret d´alguns polítics d´extrema dreta que instrumentalitzen 300 anys de persecusió i exclusió de la nostra llengua i cultura per banda de les administracions. Em sembla una incoherència perquè com deia Parmènides, als textos quan estudiaven els pre-socràtics, per lògica, no es pot dir ´ser´ i ´no ser´ a la vegada de la mateixa cosa (o llengua).

I tanmateix, quan es considera que en política ´val tot´, sí que es pot fer això i més, tot i que siga una contradicció flagrant i absolutament perniciosa; qui ha patit, però, en la seua pròpia carn aquesta desgràcia del ´tot val´, hauria de donar llum i no fum. Sobretot per retornar-li a la política la ´dignitat´ perduda en aquests temps de manipulació vil, de lladronici i de corrupció insostenible que nega els fonaments i el subsòl de qualsevol estat de dret i d´una societat democràtica de mínims ètics. Unes institucions, pervertides, contra ´nosaltres, els valencians´, des de l´estat central i des d´una sucursal ´autonòmica´ corrompuda, (tant a les Illes com al PV) que sembla que persegueix, -pel que fa al valencià i la cultura catalana o valenciana-, el que la dictadura que causà "L´holocaust espanyol. Odi i extermini en la Guerra Civil i després" (de Paul Preston) no va poder aconseguir: genocidiar del tot la nostra llengua, a pesar d´aplicar el terror de l´extermini, físic, cultural, social i simbòlic. Ara, els mètodes, han canviat una mica, però, la causa general i el propòsit de fons contra el valencià és el mateix: suprimir la nostra catalanitat valenciana, en llengua, furs, cultura i país i portar- nos al desastre actual. Des d´un totalitarisme espanyolista que va en contra de les convencions europees en drets humans, socials, culturals i lingüístics i dels Tractats sobre les Regions d´Europa i les Llengües Minoritzades, signades per l´estat espanyol, per a vulnerar-les sistemàticament, com si es tractés del nostre pitjor enemic. Per això, -als valencians, balears i catalans-, ens cal, urgentment, un ´estat propi i amic´ que ens protegisca i no cap estat enemic, adversari i hostil que ens expolia, ens maltracta i explota fins a l´extermini. Com a botó de mostra, "la guerra dialèctica" que ha obert el ministre d´afers exteriors espanyol, contra Catalunya, desitjant-li tots els mals del món per enfonsar-la en les profecies més catastròfiques i troglodites si volem decidir el nostre futur lliurement; que siga el ministre d´afers ´estrangers´, l´encarregat de posar a caldo a Catalunya, (mal)tractant-nos als ´catalans´ més ´diplomàticament´ que a cap altre govern estranger, té el seu què, ho hem de reconèixer i agrair-li-ho; amb gent que ens ´estima´ tant, millor que ens deixen en pau, per reproduir-nos i sobreviure com a valencians, catalans i balears; perquè amb aquests ´amics´, no ens calen enemics. La dreta ´espanyola´, -tret d´alguns rars casos de la dreta no-espanyola, és a dir, basca, catalana (Carrasco i Formiguera) o valenciana-, s´ha destacat per la deriva totalitària del feixisme triomfant a Europa [l´espanyol], i és experta en convertir als oprimits en opressors i ells com a botxins posar-se com a víctimes i ´màrtirs´, reproduint l´esquema ´exitós´ que explica Paul Preston a "L´Holocaust espanyol. Odi i extermini durant la guerra civil i després". Si li vaig respondre, indigna tés perquè pensava que no podia ser vosté el mateix Martín Quirós, el que qüestionava la definició de l´AVL i volia que es disolguera aquesta Acadèmia Valenciana, des de posicions extremistas, amb el senyor Quirós que havia signat als documents que arreplega el llibre "Vida amunt, nacions amunt" on reconeixia la unitat de la llengua catalana. I encara no m´ho puc creure, perquè pense que ha de tractar-se d´una errada o d´un greu malentés, a no ser que vosté siga com el Doctor Jecky i Mister Hyde. I algú que acaba dient que "ací un amic", com ha fet vosté, no pot ser qui li vulga fer cap mal al valencià, segur que vol que desenvolupe totes les seues potencialitats, com volen els filòlegs valencians de l´AVL, de l´IIFV, de l´IEC, de les universitat de tot el nostre domini lingüístic, d´Escola Valenciana, d´ACPV, etc. Sens dubte ha de tractar-se d´un malentés. I si és així, jo estic diposat a retirar tot el que he dit de vosté, demanar-li excuses pels 'errors' i acceptar la proposta de la seua 'amistat', si fos sincera, cosa que realment dubte del tot. Perquè València és encara un poble gran, un mocador, i al barri de l´Exposició, a la Facultat de Medicina, al carrer Xàtiva o a la Plaça de la Mare de Déu, segur que coincidim qualsevol dia, des de la cordialitat i l´estima per la nostra llengua que mereix que l´estimem i defensem els valencianoparlants, els castellanoparlants i els nouvinguts d´altres llengües i cultures. Perquè no sobra ningú per tal de retornar-li la dignitat i el prestigi que tenia el valencià-català al Segle d´Or, quan no hi havia fronteres, odis creats i rivalitats absurdes i ridícules entre València i Barcelona, (perquè a Madrid li interessa dividir-nos i fer-nos barallar) i la Llotja era construida per arquitectes catalans i valencians, i escriptors com Francesc d´Eiximenis, nascut al Principat, li cantava a València, com una de les millors terres i gent del món, per la seua fertilitat, amabilitat i bellesa. On la nostra llengua catalana i/o valenciana era el ´centre´ del nostre món, sense enemics que conspiraren i cercaren el nostre extermini. Com passa ara, des de fa tants anys, en una "democràcia" indecent, corrupta, cínica, antivalenciana i antidemocrática, que reprodueix, pel que fa a la nostra llengua i cultura, alguns dels pitjors tics genocides de la dictadura. I sovint, inclús els 'supera' quan nega el fet que el valencià és una variant del català. Això no gosaven fer-ho, els espanyolistes de dretes (ni d'esquerres), durant el totalitarisme feixista del general Franco. Però, ara sembla que sí, que hi ha butlla, contra el valencià-català tot val! I després s'estranyen que reclamem el dret a decidir per garantir la supervivència de la nostra llengua, cultura i economia, com fa Malta i Andorra. La independència de Catalunya obri incerteses, però, que romandre lligats a un estat que només vol que assimilar-nos i exterminar el nostre fet diferencial no ens genera més incerteses encara?