L'any litúrgic cristià s'acaba. L'últim diumenge de l'any cristià, el 23 de novembre, posa fi a tot un cicle de celebracions i solemnitats. Com és això? L'Església posseeix un calendari distint o propi?... Resulta que, com a proveïdora d'una concepció del món, l'Església catòlica té la seua pròpia visió i organització de la vida, com un exercici de salvació. Tot gira al voltant de la mort i resurrecció de Jesús Crist: este és l'acte central i cabdal de l'any cristià, el diumenge de Pasqua. I tot comença amb el naixement de Jesús, el Nadal, per al qual hi ha quatre diumenges anteriors de preparació, l'Advent, que s'inicia el diumenge 30 de novembre, principi del calendari o any litúrgic cristià. Ja ho diu el refranyer: «Cada cosa al seu temps, naps i cols a l'Advent». L'Advent, a més de ser temps de fred i vent, és l'esclat de les hortalisses de tardor, i l'aparició d'amors postestiuencs que en alguns pobles s'oficialitza penjant naps en els balcons de les xiques i cols en els dels xics, i és l'inici de l'any i calendari litúrgic.

Litúrgia, quina paraula! Ve del grec leitourgia, que vol dir exercici d'un servici públic. Per tant, la litúrgia és el conjunt d'actes i celebracions de culte i oració o manifestació sacramental de l'Església per a tots. Abans en llatí, ara en llengua vernacla, encara que entre nosaltres, sembla, Déu només parla castellà, no entén el valencià.

I, com a fet singular, l'any litúrgic s'estableix seguint el calendari lunar (més curt), no el solar. El punt d'arrancada és el diumenge de Pasqua, que ha de ser el primer diumenge després de la primera lluna plena de primavera (entre el 22 de març i el 25 d'abril). Tot ve del passatge bíblic en què se'ns deia que el poble jueu fuig del captiveri egipci i passa el Mar Roig en una nit de lluna plena de primavera. S'allibera el poble jueu, data simbòlica del seu nou naixement (a la fe), que celebrarà tots els anys esta efemèride principal.

Bé, a finals de novembre, la festivitat de Crist(o) Rei, enguany el dia 23, és l'últim diumenge de l'any litúrgic cristià. El nom i títol de rei ve donat per les cites bíbliques: «el seu regne no tindrà fi», o «Jesus Cristus Rex Iudeorum» (INRI) col·locat a la creu de crucifixió. A partir d'aquí, prenent-li el nom, nombroses institucions i activitats han sorgit: Esclavas de Cristo Rey, Misioneros de Cristo Rey, Hijas de Cristo Rey... O crits, fins i tot, de guerra „«¡Viva Cristo Rey!»„ en les Guerres Carlines espanyoles, que van ser la inspiració dels anomenats Guerrilleros de Cristo Rey... Sí, estos últims dedicats a l'activitat política o, millor dit, a l'activitat agitadora i terrorista en la transició política espanyola on, tristament, van causar morts.

Però, el moviment més reanomenat va ser el dels Cristeros, a Mèxic durant la dècada dels anys 20. Al crit de «¡Viva Cristo Rey!» es van alçar moviments populars contra l'exigència constitucional de limitar les propietats eclesiàstiques i la influència de l'Església. Va haver-hi més de 250.000 morts. Esperem i confiem que estes causes tant dramàtiques no es donen més.

Tanmateix, per una altra banda, la saviesa popular ha desenvolupat la seua parpella, sabent que Crist va passar el que va passar, va sofrir el que va sofrir, i en referència a la festivitat, ens ha deixat dites tals com «A cada Crist li pertoca la seua creu»; també, amb gana de desmitificar, hom diu «Allà on Crist va perdre les espardenyes»; o... «Amb dos pistoles, Crist se'n riuria de Pilatos i Herodes».