La banalitat de la corrupció

Carlo Alberto Brioschi ha escrit un interessant i oportú llibre, prologat pel jutge Baltasar Garzón, sobre la història de la corrupció. Sembla que la corrupció té la seua pròpia història. No debades, perquè al llarg de les èpoques ha sigut un denominador comú de la civilització occidental. A hores d´ara, els corruptes han abandonat la bandera negra amb la calavera pirata per l´ordinador i la maleta amb la metralladora pel maletí de l´executiu, com diu Garzón. La Fiscalia Anticorrupció ha demanat 800 anys de presó per als 41 processats pel cas Gürtel i ha acusat al partit de Mariano Rajoy de ser partícip a títol lucratiu dels beneficis de la trama corrupta.

D´altra banda, el president de la Generalitat, Alberto Fabra, es vanagloriava recentment d´haver netejat les Corts Valencianes de diputats del PP imputats en casos de corrupció. Però ara el problema s´ha traslladat als càrrecs municipals. Els seus alcaldes i regidors imputats semblen no trobar-se afectats per la coneguda línia roja. A Catalunya l´expresident de la Generalitat, Jordi Pujol, tot un símbol del catalanisme, la dona, Marta Ferrusola, i tres dels seus fills han declarat com a presumptes autors de delictes de frau fiscal i blanqueig de diners.

A Andalusia, la jutge Alaya investiga l´anomenat cas dels ERE que afecta greument al PSOE andalús. O l´afer de les targetes black dels directius de Caja Madrid. O el cas Nóos que afecta Urdangarin i la infanta Cristina. Comptat i debatut, la llista de casos de corrupció és immensa. A Itàlia, bressol del fenomen per antonomàsia, van encunyar un nom que ve a compte per la magnitud de la plaga, Tangentòpolis, o ciutat dels suborns i les comissions.

¿És la corrupció un fenomen lligat a la naturalesa humana? Brioschi ens diu que des de Mesopotàmia la llei de la reciprocitat era respetada i es castigava la desviació. És a dir, no correspondre als favors rebuts. En el Nou Testament, la simonia (de Simó el Mag), oferir diners per adquirir poders, era la versió eclesiàstica de la corrupció. A la Grècia clàssica, el lloc central de la corrupció eren els tribunals: els jutges podien vendre el seu vot. També calia anar amb compte amb els calumniadors professionals. Ulisses, l´heroi de L´Odissea, era un estafador genial, mentider afortunat. Sócrates, en paraules de Plató, era conscient del perill que portava per a la seua integritat ocupar-se dels assumptes d´estat.

El gran Juli Cèsar per accedir al consulat va contraure molts deutes que va finançar amb diners prestats per Craso, un ric constructor a bastament recompensat posteriorment amb contractes públics. ¿Els resulta familiar aquesta estratègia? Per descomptat, a l´època romana les recomanacions no tenien cap sentit negatiu. És més, eren necessàries per a obrir-se camí.

A l´Edat Mitjana la cultura de la submissió era la base cultural del vassallatge entre serfs i senyors i l´església era explotada amb finalitats personals. Dante escriu en La Divina Comèdia sobre els baraters, funcionaris que es deixaven subornar. El poeta tampoc no es va deslliurar de les acusacions de corrupció en el context de les lluites polítiques d´aleshores i va haver d´exiliar-se. No cal parlar de la nissaga dels nostres Borja i la seua fama de corruptes, segurament com quasi tots els papes de l´època. La relació entre banquers i polítics ve de lluny. Relació de conveniència: prestaven diners per a mantindre els exèrcits a canvi de favors dels poderosos.

I si ens aturem a l´Espanya de la picaresca, el Lazarillo de Tormes, el Guzmán de Alfarache, La vida del Buscón... l´engany i la mentida són la base dels comportaments dels personatges. Mentiders en un context de crisi i corrupció de la noblesa i el clero. La relació fins arribar als temps actuals seria llarguíssima. Arribaríem als grans escàndols mundials, com el Watergate o l´Irangate o el de la banca vaticana o el protagonitzat per les grans multinacionals nord-americanes i la manipulació de resultats per a obtindre beneficis a la borsa, etcètera.

Finançament clandestí dels partits, recomanacions, nepotisme, decadència, avaricia, lascivia... la tara sempre és la mateixa. Ara bé, Carlo Alberto Brioschi ens adverteix: cal anar amb compte amb el così fan tutti, o el «i tu més», en versió espanyola, la defensa habitual d´aquells que han sigut agafats amb les mans a la massa. Una estratègia repugnant sovint molt utilitzada pels polítics. La banalitat de la corrupció, segons la periodista Barbara Spinelli, és la tara més indigna i perillosa. És la que habita dins de nosaltres i fa que ens tornem indiferents a la dels governants.