Tallar arbres per a evitar incendis. Aquesta va ser la proposta del president republicà George Bush a fi de previndre gegantins focs com ara el patit a Oregó l´estiu de 2002. I del foc a l´aigua: si l´Ebre provoca avingudes caldrà intervindre´l, més enllà de la preservació ambiental.

L´optimisme tecnològic ens fa pensar que podem amansir les quatre forces de la natura, a més, sense cap responsabilitat davant els impactes que generem. La construcció d´infraestructures és percebuda com un tret progrés social, de fet, en major mesura que la preservació de la biodiversitat. Si un riu genera inundacions, els desviem; si falta aigua a un territori, li la portem amb un transvasament al cost que faça falta; si les emissions de diòxid de carboni provoquen l´escalfament global, doncs els científics ja inventaran tècniques per emmagatzemar els gasos que provoquen el canvi climàtic.

Atesos els nostres nivells d´avanç científic, aquests dies periodistes i ciutadans es pregunten com es pot permetre que l´Ebre „com si fóra una entitat amb personalitat pròpia„ pose en risc la vida de les persones o la integritat del patrimoni i dels camps de conreu. D´aquesta manera, s´ha apostat majoritàriament pel dragatge i la regulació dels rius. Sembla que de res ha servit la normativa conservacionista emanada de Brussel·les tan beneficiosa, d´altra banda, per a la millora del nostre entorn. La perspectiva majoritària continua sent antropocèntrica i irresponsable amb el medi ambient.

La mateixa ministra Isabel García Tejerina ha apuntat la possibilitat de revisar la legislació, però sense oblidar que els rius i els seus marges integren Llocs d´Interés Comunitari (LIC) de la Unió Europea, la biodiversitat i ecosistemes dels quals estem obligats a preservar. A més, seria interessant revisar l´ocupació urbanística, d´infraestructures i agrícola que se´n fa dels entorns fluvials. Fins i tot, al territori valencià fer una anàlisi de quins municipis compleixen la normativa autonòmica de prevenció d´inundacions.

Ni als boscos li sobren arbres ni als rius, aigua, com recordava el periodista ambiental José María Montero. Així que l´afany per domesticar l´Ebre „l´aigua, el foc, la terra o el vent„ és només un símptoma de l´escassa maduresa de la nostra societat on, erròniament, la nostra supervivència deixa de costat la protecció ambiental.