05 de marzo de 2015
05.03.2015

Joan Fuster, Joan F. Mira i Josep Gifreu

05.03.2015 | 04:15

L´altre dia, a finals de febrer, en la secció Quadern del diari de Madrid, Joan Francesc Mira publicava un article intitulat "Fuster traductor" on, cap a mitjan escrit, s'anunciava això: "Fuster em vingué a veure, em va dir que li havien encomanat la traducció de 'Fontamara', que ell no sabia prou italià, i que si la podia traduir jo". Cosa que, al meu parer, mostra un Fuster humil, modest, generós, solidari... un autor que, en reconèixer els seus propis "límits", no té cap problema a proposar-li a un jove que ha estudiat a Itàlia que l´ajude en la traducció, quan Fuster era ja prou famós i reconegut en el seu ofici d'escriptor de prestigi, -i per això, segur, li digueren encomanar la dita traducció- i el recompensa econòmicament amb 5.000 pessetes de l´època, que està molt bé

Des d´una posició inicial, sens dubte, de "reconeixement" i "admiració", Joan Francesc Mira escriu sobre la quantitat de treballs d´investigació que es dediquen a l´estudi de Joan Fuster: "Sembla que 'més de tres quartes parts´ dels professors valencians de literatura catalana (sobretot els que s´ocupen de la contemporània) dediquen bàsicament la seua activitat professional a 'glossar' tots els racons possibles de l´obra d´Estellés i de Fuster".

No obstant això, hi posa algun "però", que matisa allò dit anteriorment, per si algú ho trobava elogiós, perquè hi afegeix: "Dedicació altament 'lloable' que té, tanmateix, alguns ´inconvenients´. Per exemple, especialment en el cas de Fuster, la dificultat creixent de trobar, en l´obra de l´autor estudiat, algun aspecte o detall que ´encara no´ haja estat objecte de papers més o menys acadèmics". O aquests professors no tenen altres faenes a fer o es veu que encara troben, en l´obra fusteriana, aspectes que els interessen. I tothom ho sap, "de gustibus non est disputandum". Excepte que a algú, aquesta distracció li semble una pèrdua de temps...

No sé què en deuen pensar vostés però a mi em sembla insòlit que es reclame ´menys estudi´ de l´obra d´un escriptor imprescindible per a entendre el passat i el present del País Valencià actual (i dels Països Catalans) quan, tret de l'espai universitari, sovint la societat li ha negat el pa i la sal per a penjar-lo en vida i inclús després de mort; hi ha hagut massa gent que no li ha perdonat una obra sempre intempestiva, que remou la somnolència digestiva i panxacontenta de massa "valencianos" perfectament espanyolitzats, una gent que pot prescindir de la seua valencianitat o catalanitat. Com afirmava Pierre Vilar el 1987: "Tot historiador intel·ligent és sociòleg, tot sociòleg intel·ligent és historiador, deia Marcel Mauss. Del passat a avui, d'avui al passat, el diàleg és constant".

L´afirmació que hi ha "massa estudi" de Fuster, i més encara feta per part d'un escriptor valencià (i en català) que s´ha caracteritzat per considerar-se un ´bon amic´, ´deixeble´ o ´company´ d'ell sembla ben sorprenent i inexplicable. Si més no, a mi, em resulta incomprensible, a no ser que tingam en compte l´asfixiant context polític i administratiu dels darrers anys, que tracten d´eliminar qualsevol dissidència independentista al País Valencià del corrent hegemònic espanyolitzador i qualsevol possibilitat de federació o confederació dels països amb la mateixa llengua i cultura. Les darreres contribucions de Mira van en aquest sentit per a desfer les petjades catalanistes de Fuster; sens dubte, en un estat sense un gram d´intel·ligència, més que la policial, si hi haguera un "think-thank" a Madrid o a la sucursal de València encarregat de "les coses catalalanes" es deuen estar fregant les mans.

Mira explica, esbiaixat i exagerant, com -en els textos valencians- s´estudia només o gairebé exclusivament a Estellés i a Fuster, i, com a prova, esmenta el llibre de Vicent Salvador "Figures i esbossos. Estudis sobre literatura valenciana contemporània" (Alacant, Institut Juan Gil Albert, 2012), sense nomenar-ne l´autor. Per això, davant el que considera una provocació intolerable, Mira decideix mostrar les seues ´mancances´ i aclarir qui era realment Fuster com a traductor, si algú l´elogia en excés i de manera injusta i sense mereixements, en no saber que va ser Mira el qui va fer aquella traducció i potser només ell en mereixeria els elogis...

Mira escriu textualment: "Fa un any o dos, em va arribar a les mans un volum d´"estudis sobre literatura valenciana contemporània" (aquest no és el títol, sinó el subtítol), obra d´un catedràtic competent i subtil, poeta, i home d´extensa cultura literària. Òbviament, més de la meitat dels capítols anaven dedicats a Estellés i a Fuster, "entre els quals, un em sobtà especialment: "Recepció literària i afinitats electives: Fuster traductor d´Ignazio Silone. Parla, no cal dir-ho, de la novel·la de Silone, Fontamara, i explica que la versió és impecable, demostra la penetració lingüística del traductor, la seua capacitat d´adaptar el llenguatge, com accepta i resol els reptes estilístics, i altres lloances i meravelles que, tal com anava llegint-les, em confortaven retrospectivament. Perquè aquella traducció la vaig fer jo, servidor de vostés, de la primera ratlla a l´última, a banda dels ´retocs´ que Fuster hi va afegir al seu gust. Un dia dels primers anys seixanta, Fuster em vingué a veure, em va dir que li havien encomanat la traducció de Fontamara, que ell no sabia prou italià, i que si la podia traduir jo. I que hauria de mantindre el seu nom com a traductor, però que em passaria els honoraris sencers (5.000 pessetes, si no em falla la memòria). I així va ser, amb un 'petit' esment que fa al final del pròleg, quan diu: "I m´ha ajudat força a enllestir la feina el meu bon amic Joan Francesc Mira, sense l´ajut del qual no hauria pogut acabar-la amb la rapidesa ni potser amb la pulcritud que el CLUB DELS NOVEL·LISTES m´exigia". I tant, i tant. El que no sé, però ho supose, és si l´autor de l´estudi sobre la traducció de Fontamara l´hauria escrit igualment, i amb els mateixos elogis, si haguera sabut que el traductor no era Fuster, sinó un tal Mira".

Posar en qüestió, com es fa en aquest cas, la competència, la ´imparcialitat´, la bonhomia i l´honestedat intel·lectual i el bon ofici de Vicent Salvador, si més no, em sembla molt discutible, perquè conec a Vicent Salvador des que fou professor a l'Institut de Xàtiva a meitat dels anys setanta. I tampoc no s´entenen les crítiques a Fuster i el menyspreu vers l´Estellés que ha expressat, poèticament, la puta postguerra, la mort, l´amor, la precarietat, la passió eròtica, el sexe, el cinema i la repressió de la dictadura, des d´una poesia que conta la vida quotidiana i ens fa entendre, meravellosament, la clau d´alguns panys per entendre el nostre passat... Joan Fuster li va donar íntegrament tots els diners que li van pagar, li va reconèixer el treball ben fet, el va elogiar explícitament al pròleg i, a sobre, Mira encara es queixa, amb desdeny vers els altres, que no el reconeixen o no l´elogien tant com fan amb Fuster els infinits estudiosos que es dediquen a investigar tots els racons de la seua obra i la d´Estellés. Sospita i afirma, sense cap prova, que si hagués estat signat per ell, no elogiarien tant la "seua" traducció, com ho li ho fan a Fuster o a Estellés. El pes de l´estudi i el reconeixement als escriptors del passat, impediria fer justícia i elogiar els escriptors dels present; com si fos excloent o incompatible.

No podem deixar de reconèixer que la vida, sovint, és ben injusta i hem de compadir aquells que no són prou reconeguts en l'estrany país del tribunal del mèrit en la literatura. Però responsabilitzar a qui ha estat un víctima especialment atacada, algú que ha sigut molt poc valorat popularment i que ha patit persecució, insults, atemptats terroristes i escarni per banda per part del sector polític i institucional hegemònic del País Valencià em sembla que és errar l'enfocament i carregar-li a Fuster ´culpes´ que no deu, qui sap si per tal de convertir-lo en una mena de ´boc emissari´ que carregaria amb totes les carències del país, un ase dels colps amb el qual es podria fer vudú i diana i així rehabilitar-se Mira al si de la societat valenciana mentre colpeja Fuster com un sac de boxa.

Des del meu punt de vista, als qui cal responsabilitzar de la manca de reconeixement dels escriptors (músics, actors, artistes, mestres, periodistes, intel·lectuals, directors de teatre o cinema) en català al País Valencià no és a Fuster sinó als sectors de la dreta valenciana que intenten anorrear i destruir qualsevol relació, ni que siga estrictament ´cultural´ i literària, entre el País Valencià, les Illes i el Principat de Catalunya i fer que renunciem, de grat o per força, a qualsevol projecte de mantenir o incrementar les relacions socials, econòmiques i polítiques a l´eix mediterrani, altrament dit Països Catalans. Perquè això es considera perfectament prescindible... Però ni així -farcits de renúncies i desercions- s´admet ni serà admès ningú al club del reconeixement de la dreta ´valenciana´ regnícola... perquè si has abjurat i renunciat a la política dels països de parla catalana, en un gest d´autocastració i amputació políticoexistencial, t´exigiran, immediatament, que renuncies a tot, també a la cultura, a la llengua i a la pròpia existència que se´n deriva de la nostra condició valenciana. "Roma no paga traïdors" i dit popularment, "cap avall no hi ha sostre ni topall". El que els dol és que existim, que siguem diferents, valenciana, catalana o baleàrica gent, quan ens voldrien només espanyols castellanitzats, humiliats, vençuts i agenollats permanentment, demanant perdó, penedint-nos pel fet d´existir i ocultant, pels segles dels segles, la voluntat de ser ´nosaltres´. En conseqüència, fins i tot abjurant del tot del passat fusterià, com si fos una cosa de joventut, i fent malbé la pròpia biografia, esborrant les petjades anteriors en un camí ignominiós, semblant al de sant Pere negant al seu mestre, fins i tot així, el senyor Mira no es podrà prestigiar davant els imperialistes i els summes sacerdots que atorguen el reconeixement social, els premis i els mèrits a València o a Madrid.

Perquè si no se sap llegir atentament, aparentment i en el fons, la de Mira sembla una acusació greu contra un Fuster que s´hauria ´aprofitat´ del seu treball, com a negrer, d´un jove indefens, tot i que li va proposar donar-li els diners íntegres de la traducció d´un llibre de l´italià al català, i si no va aconseguir Fuster que signara el treball de traducció JF Mira potser no fou responsabilitat del propi Fuster sinó del qui li havia fet la comanda, Joan Sales. Potser Fuster no sabia prou italià, com diu Mira que li va dir, però Fuster sabia prou castellà, francès i català, tres llengües romàniques, semblants a l'italià, per a fer els retocs adients de reelaboració dels textos en català, afaiçonar, posar en peu i deixar el treball d´un Mira que era a les beceroles de la traducció ben enllestit des del punt de vista literari... I potser Mira, tot i que no ho diga, va aprendre alguna cosa de Fuster i va esdevenir l´excel·lent traductor que és, reconegut internacionalment, per haver seguit, ni que siga en part, el solc literari d´un Fuster que era un escriptor de l´alçada d´una catedral gòtica. El qui li ho va encarregar a Fuster em sembla que fou Joan Sales, autor de la novel·la sobre la guerra civil "Incerta glòria", i estava entossudit que fos Fuster qui signara el text traduït... Potser quan llegirem el corresponent volum de la Correspondència entre Fuster i Sales trobarem les claus del conflicte i traurem l´entrellat de tot plegat. Si Fuster va fer només uns mers ´retocs´ o va anar més enllà i va repassar a consciència la traducció de base que li havia passat Mira.

Veient-ho retrospectivament, en l´article "Fuster traductor", ara apareix un Mira rancuniós, com si acusara Fuster d´haver-li ´usurpat´ el protagonisme que es mereixia "un tal Mira"... que ara s'humilia irritat. Fuster hauria esdevingut una ombra allargada que li roba reconeixements i honors, a ell, un magnífic escriptor i traductor (que ho és), reconegut inclús amb premis ´nacionals´ i de tot l´àmbit dels Països Catalans, com ara amb el Premi d´Honor de les Lletres Catalanes, igual que el mateix Fuster, Estellés, Raimon... Com si no poguera suportar una competència que el fa minvar en mèrit perquè, en el fons, ell no deixa de rivalitzar i comparar-se amb el seu "mestre" sense poder superar-lo, i ho fa inclús a costa de renegar de la construcció fusteriana dels Països Catalans, a costa de reformular la nació dels valencians i de mostrar les misèries d´un valencianisme polític que, per a afirmar-se, té necessitat de negar la catalanitat valenciana, si més no políticament. I tanmateix, com més s´arrossegue per terra més fàcil serà que l´aixafen els qui remenen les cireres de les senyes d´identitat valencianes i dicten, institucionalment i mediàticament, el clixé del "bon valencià(no)". Al meu parer, el projecte de País Valencià, si prescindeix políticament del marc català, resta escapçat i esdevé arrossegat i indefens en mans de Madrid.

No sóc cap expert en traducció ni puc afirmar si Fuster va ser un excel·lent traductor o no, posem per cas, de "La pesta" i d´altres novel·les d´Albert Camus o d´altres textos en francès al català, tant de poesia com de novel·la, tot i que Fuster sempre és fa llegidor, clar, amè i intel·ligible . Com a profà en la matèria, que confia en Guillem Calaforra, Gustau Muñoz, Eduard Verger, Enric Sòria, el mateix Mira i altres experts en traducció, em sembla que la mirada de Fuster cap a l´àmbit francès, i la seua aportació traduint o referenciant la bibliografia francòfona, fou molt higiènica i saludable per a enfortir, vigoritzar i eixamplar la perspectiva, la perspicàcia, la profunditat i les potencialitats de la literatura catalana a tots els àmbits dels Països Catalans. El que em sembla poc recomanable és que algú pledege amb Fuster (ja mort des del 1992!) sobre traduccions i que els elogis a Fuster li susciten aquesta reacció de gelosia tan pròxima a alguns dels pecats capitals. A casa nostra, com sol passar als països ´colonitzats´, quan hom destaca en alguna cosa, sovint, fins i tot la gent que pensa com tu, si pot parlarà mal de tu... i t'envejarà. Així ens va a la valenciana gent, evidentment entre altres coses, tan deslleials entre nosaltres i tan acrítics amb un estat que ens desfà per tots els costats. De vegades l'inflament de l´ego personal, la supèrbia, la cobdícia, l'egoisme, la rancúnia... ens parla en un ´ordre´ de discurs (M. Foucault) desastrós que anuncia, de fons, una solsida major; un moviment sísmic del subsòl ´valencià´ que l´arqueologia del saber detectaria com l´anunci de noves i més profundes submissions, acataments i dimissions per a dur-nos fins al no-res.

Fet i fet, per si no havien acabat les acusacions i diatribes contra Fuster des del blaverisme, que actualment sembla que va de mal en pitjor, amb els darrers esperpents de l´alcaldessa de València –i la seua oratòria, tan pulcra, prístina i impecable- i resulta que, ara, des de les pròpies files del "fusterianisme" o de "l´exfusterianisme", hi ha qui continua el ´revival´ per a fer de Fuster un espellifat, en defensar el model administratiu estrictament autonomista del 1978 que impedeix la federació o confederació dels països de parla catalana. Tot plegat esdevé un espectacle decebedor i molt poc elegant. Fa molta recança. Hom pot pensar, erròniament, que les exigències ideològiques de la clientela d´un diari ex-progressista que ha esdevingut rabiosament nacionalista i partidari de 'la gran coalició', és receptiu als articles denigrants amb Fuster i amb el que ell representa per al domini catalanoparlant com a comunitat imaginada i projecte a coordinar i trenar en uns moments "d´hores baixes" del prestigi de l´estat i del tarannà supremacista del nacionalisme espanyol.

Els escriptors en català del País Valencià devorant-se entre si, atacats per l´enveja i la supèrbia, potser és un escenari reconfortant per a la part més tribal de la societat, la que vol destrossar la llengua i la cultura catalanes, però no ajuda a créixer el país en cap sentit ni afavoreix el desenvolupament d´una cultura valenciana il·lustrada, a l´alçada de les circumstàncies, és a dir, una cultura que arribe a ser una referència envejable al món, com proposa Josep Gifreu en "El català a l'espai de comunicació. El procés de normalització de la llengua als media (1976-2013), (Col·lecció Aldea Global, 2014), on conta els desgavells del tràgic i inesperat final de RTVV, una mort que suscità una onada de reaccions en la societat valenciana, en tot l'espai català i més enllà de les fronteres de l'Estat i que subratlla el reconeixement mundial del domini .cat, el qual "representa d´alguna manera la victòria de Joan Fuster a l´era d´Internet. El domini .cat fa realitat al ciberespai la idea seminal d´una "unitat en la diversitat", expressada per Fuster amb la denominació Països Catalans. Perquè .cat és un domini estrictament cultural i de llengua, i no pas d´Estat. Ara bé, serà suficient en el futur per sostenir la diferència catalana en la Babel del ciberespai? Com sabem, una llengua i una cultura sense estat propi no tenen veu ni nom en els fòrums de l´alta representació. En els processos de globalització cultural, afavorits precisament per la xarxa i les noves plataformes multinacionals, els estats no desapareixen, en tot cas es transformen per a esdevenir interlocutors eficients en el nou mapa de les negociacions i les transaccions. Com passa en l´economia, en el camp lingüístic i cultural els estats també actuen com a "prínceps", és a dir, com a valedors principals davant de tercers d´aquella comunitat de llengua i cultura que tenen com a pròpia. Quin estat farà de "príncep" de la llengua i cultura catalanes?"

En canvi, em sembla una manera justa, imprescindible i elegant, la de Josep Gifreu, de reconèixer els mèrits de Joan Fuster en el fet d´idear, a començaments de la dècada dels cinquanta (maig de 1950) a l´article "València en la integració de Catalunya" (i a principis dels anys seixanta amb "Nosaltres, els valencians", 1962) la necessitat d´incorporar el País Valencià a l'àmbit dels Països Catalans, simplement per a poder continuar alenant, per a poder subsistir i sobreviure. Unes comunitats catalanes, inclusives, plurals i diverses, que cal imaginar com a comunitat coordinada institucionalment, amb estructures d´estat propi, davant un estat espanyol alié i en contra de la nostra llengua i cultura pròpia. Perquè en cas contrari, davant els atacs sistemàtics i persistents per part dels estats hostils que ens governen, si no ens proposem frenar-los en tots els àmbits, les comunitats catalanes acabaran sent fragmentades, desfetes i destrossades pels qui només volen el nostre anorreament i la nostra desaparició absoluta. Perquè, pre-il·lustradament, només busquen l´extermini polític, cívic, social, jurídic, lingüístic i cultural dels altres, en aquest cas de ´nosaltres´, els valencians o catalans del País Valencià... Que el senyor Mira, com a escriptor de prestigi i president d´ACPV, es preste a mostrar les suposades "misèries" d'un Fuster 'acaparador' de mèrits postmortem en públic, per a guanyar més elogis i credibilitat, forma part de la llarga història de la infàmia i el desgavell d´aquest "País Valencià misericordiable", com deia Fuster. Si els que volen ser alternativa de poder al paradigma antivalencià del PP han de reproduir i continuar, quan governen, el model d´anticatalanisme i antivalencianisme hegemònic, que ens avisen abans de les eleccions (per anar a votar-los o no). Perquè dels ´neoconversos´ "valencians", que prescindeixen de la catalanitat o valencianitat que ens pertoca, allibereu-nos Senyor!

Compartir en Twitter
Compartir en Facebook