Pasqua de la mona

Han passat els tres dies de Pasqua i els dos de Sant Vicent i se-guint les instruccions de la cançó, els xiquets i xiquetes valencians haurien d´haver jugat molt. Perquè amb cançó o sense, cal que les criatures juguen i amb el joc atrapen bocins de felicitat.

Jo, de menuda, jugava molt els dies de Pasqua. I, sobretot, seguia tots els rituals que acompanyaven la festa. Si em trobava a València, anava amb les meues cosines a l´horta i en la part de davant d´alguna alqueria, jugàvem amb altres criatures a la corda, a «la viuda» o a «xurro va». O corríem aguantant la cua del catxirulo que alguns, menuts o majors, intentaven envolar. I el cel s´omplia de catxirulos, de milotxes hexagonals de molts colors que s´hi balancejaven suaument. Per berenar, un entrepà amb companatge i un tros llarg de llonganissa de Pasqua, precedien la degustació de la mona que estava coberta d´anissets acolorits i tenia forma d´algun animal que entre la seua boca aguantava l´ou dur. «Ací em pica,ací em cou, ací em menge la mona i ací trenque l´ou€».

Esclafar l´ou en el front d´una altra persona, també ho feia quan passava les festes de Pasqua a la Marina Alta. Allà, després d´haver seguit els cerimonials de la Setmana Santa, en acabar aquesta, quan les campanes tocaven a Glòria, les xiquetes corríem a buscar les castanyoles que havien romangut silencioses durant tota la Quaresma. I les repicàvem sense parar, nomes fent sons rítmics. Mentre que els xiquets, armats amb pals de les rames de margalló, intentaven colpejar les portes de les cases, la qual cosa impedien les dones provistes d´una granera que no dubtaven a descarregar sobre els culs dels més agosarats. I amb les espardenyes de colorins acabades d´estrenar, les vesprades dels tres dies de Pasqua i dels dos de Sant Vicent ens dirigíem a alguna caseta de camp amb riurau per berenar. Trèiem, de dins dels cabassets de palma la nostra cassoleta de fang que contenia el guisadet de Pasqua fet amb els pèsols de la temporada. La mona era només per al tercer dia. No tenia forma d´animal sinó que era redona, feta amb pasta de pa socarrat (panou, mona, tonya que de totes aquestes maneres s´anomena) amb l´ou al mig. I jugàvem sense parar fins la poqueta nit que tornàvem a les cases cantant: «Ja venim, ja venim de berenar, i hem trencat la cassoletaaaa€.».

Dels rituals de la meua infància, alguna cosa queda: la rebosteria, els catxirulos, cobrint trossos de cel, els berenars€ Ara recorde la Pasqua de la meua infància amb un puntet d´enyor però sobretot sabedora que allò constituïa una manera de satisfer el dret sagrat al joc que tenen les criatures. I a mi m´agrada que, més enllà dels jocs electrònics i les pantalletes, totes les criatures juguen a muntó.