Més de nou anys de negociació i uns quants mesos de treball frenètic per a aconseguir que, per primera vegada, s´acomplira la normativa legal en la determinació de la jornada del personal no docent dels centres educatius, fructificaren passat mes de maig en tres instruccions consensuades entre l´administració i la totalitat de les organitzacions sindicals. Malauradament, aquestes instruccions van caure assassinades a mans de la Conselleria d´Educació ben poques hores després del seu enviament als centres educatius.
Des de primers dies de juliol, una onada de puritanisme legal, alenada per la inspecció educativa, s´ha escampat com una infecció viral per bona part dels equips directius dels centres. I així, una coral de veus airades s´ha alçat per a afirmar la preeminència normativa dels decrets vigents, per sobre les instruccions rebudes.
La defensa més aferrissada dels preceptes establerts als decrets vigents, s´ha produït pels mateixos càrrecs que no han dubtat a vulnerar-los sistemàticament des del mateix moment de la seua publicació. Paradoxalment, els mateixos que, en començar el curs escolar, van ser els primers a reconvertir el personal educador en monitors i monitores de menjador, obligats en aquesta ocasió per la omnipotència normativa de unes instruccions de menjador, les quals, a més a més, de cap manera validaven eixa interpretació.
Tanmateix, aquestes persones que ara qüestionen la validesa d´unes instruccions signades pel director general de Centres i Personal Docent, atorguen a les instruccions verbals de qualsevol inspector o inspectora d´educació una competència normativa superior a tota la correspondència epistolar entre sant Pau i els Corintis.
És per això que resulta ben complicat d´entendre els motius pels quals s´ha escampat amb tanta virulència la flama de la insubmissió, fins a quallar en una autèntica conjura de babaus que ha aconseguit fer d´impossible aplicació qualsevol dels procediments establerts, independentment del marc normatiu que es trie com a referent. Perquè no es trobem davant una actuació revolucionària de la Conselleria d´Educació, que s´ha llançat a elaborar unes instruccions bolivarianes amb les quals s´incita a l´expropiació dels claustres i la socialització de l´avaluació. De fet, no s´ha anat més enllà de regular drets laborals del segle XIX, en garantir una pausa per a dinar a treballadores i treballadors que poden començar la seua jornada abans de les vuit del matí i acabar després de les cinc de la vesprada.
El ben cert és que tot l´artifici argumental desplegat respon a un intent de maquillar, puix no aconsegueix amagar-la, una realitat conceptual més trista i perversa. Des de sempre i de manera massa generalitzada, aquests col·lectius han estat marcats amb l´estigma de la subsidiarietat. I és per això que mai no s´ha produït la seua integració plena a la Conselleria d´Educació, ni se´ls ha tractat com a personal públic de la Generalitat Valenciana de ple dret. Més bé han estat considerades com les xiques de servir, les quals estan als centres educatius per a fer tot allò que mane l´amo.
