Moltes vegades els cristians hem estat acusats de passivitat o d´indiferència davant els problemes del nostre món. I hem estat acusats perquè no hem comprès del tot l´exigència que comporta viure de veritat la fe i l´Evangeli, i per això hem utilitzat l´argument de la paciència o de la resignació davant situacions injustes. Sense protestar. Sense alçar la nostra veu. Moltes vegades (i algunes d´elles amb raó) s´ha acusat la religió i el cristianisme de ser l´opi del poble, ja que també algunes vegades hem actuat com anestesiats (anestesiant els altres) o adormits, cecs i sords davant el crit de dolor de tots els qui són xafats pels poderosos, i davant la injustícia del nostre món. I fins i tot en algunes ocasions els cristians hem estat còmplices de injustícies, com el cas de la inquisició o d´altres aberracions. I és que per por o per falta de valentia o de coherència, algunes vegades, en compte de denunciar les situacions d´injustícia, hem mirat cap a una altra banda, parlant de resignació o de paciència.

Però no és aquesta l´actitud que ens ensenya Jesús, que vingué a lluitar contra el mal i a denunciar la situació d´opressió dels més pobres i dels més fràgils de la nostra societat. Jesús va saber estar al costat dels qui sofrien i dels qui es trobaven explotats, per així alliberar-los de les càrregues feixugues que els imposaven els poderosos. L´actitud de Jesús va ser sempre una actitud d´alliberament, i per això curà el sord, els leprosos, el cec o el paralític. Jesús va vindre per donar sentit a la vida, i precisament a la vida d´aquells que no trobaven cap motiu per a viure. Per això Jesús no freqüentava els palaus d´Herodes o de Pilat. Jesús vivia als carrers i a les places de Galilea, juntament amb els més pobres i senzills.

També el papa Francesc, en la seua exhortació "El goig de l´Evangeli", ens crida, una vegada més, al compromís, a la lluita per la justícia en la defensa dels oprimits. Com va fer Jesús. Com feren els profetes. I així ho expressa el papa, quan ens exhorta a creure i a anunciar "un Déu que exigeix un compromís per la justícia" (E. G. 203). És aquest Déu que "derroca els poderosos del soli i exalça els humils" (Lc 1:52), Déu dels pobres i dels oprimits, Déu dels qui ploren i dels desconsolats, Déu que allibera i que per això mateix ens demana que també nosaltres alliberem els oprimits i els qui sofreixen. D´ací que la nostra fe ha d´anar acompanyada d´un compromís per la justícia.

Com deia el bisbe Ramon Buxarrais, l´Església ha de ser el lloc on els qui ho passen malament, puguen sentir-se bé. ¿No és això el que ens ha ensenyat Jesús i el que ens han ensenyat els bisbes Pere Casaldàliga, Samuel Ruiz, Òscar Romero, Hélder Câmara, Enrique Angelelli, el capellà de Xàbia, Antoni Llidó, assassinat per la dictadura de Pinochet, i tants i tants profetes del segle XX? ¿No és això, fer una Església acollidora, el que ens ensenyen els cristians compromesos amb Càritas o en Mans Unides? ¿No és això el que viuen els missioners que es troben al Tercer o al Quart Món, enmig de la pobresa i del dolor, com els Germans de Sant Joan de Déu morts per l´Ebola? ¿I no és això el que hem de fer tots els deixebles de Jesús per tal de ser fidels a l´Evangeli?

El nostre Déu no és el Déu que es mira el món amb indiferència o amb curiositat. Ni tampoc no és el Déu de la por. El nostre Déu, perquè és el Déu amor, aposta per l´home i sobretot per l´home que viu en el dolor o en l´opressió, per tal d´alliberar-lo de totes aquelles cadenes injustes que el priven de viure amb plenitud.

Aquell que pensa que ser cristià es només anar a missa i a processons, s´equivoca de dalt a baix. El cristià és aquell que, com Jesús, viu compromès en l´alliberament de l´home i de la dona. El cristià és aquell que trenca les cadenes de l´opressió i que obri camins de llibertat i d´alliberament. Cristià, és a dir, deixeble de Jesús, és el qui, amb valentia i generositat, es juga la vida per tal de donar vida a aquells que els poderosos marginen o anul·len. El cristià és el qui, amb l´alegria de Pasqua obri camins d´esperança i dóna nou alè de vida als qui es troben en la fossa de la falta de sentit.

En l´exhortació "El goig de l´Evangeli", el papa Francesc ens recorda que "L´Evangeli ens convida a córrer el risc del trobament amb el rostre de l´altre, amb el seu dolor, amb la seua presència física que ens interpel·la amb el seu dolor i els seus reclams".

Estar atens i socórrer els qui sofreixen és el repte que tenim, si de veritat volem ser deixebles de Jesús.