Quan entrem al Servei d´Urgències de qualsevol hospital públic valencià ho fem sabent que pot estar col·lapsat, que els retalls econòmics han minvat el seu personal i recursos, tanmateix, convençuts que hi trobarem una assistència de qualitat. Perquè la disciplina pressupostària imposada pel Consell no ha reduït el compromís amb els pacients de tots els professionals de la sanitat pública autonòmica.

I quan toquem a les portes d´Urgències de La Fe amb una bebè de menys d´un any de vida, la confiança és plena. Però hem de reconèixer que passat el triatge, s´obri el teló i comença la interpretació d´un guio sense escriure, el qual tampoc no admet cap improvisació. Els pares ens convertim en públic qualificat, ens preparen la posada en escena més acurada possible, més adient i aquella que implique un menor patiment. Als bastidors, un equip de metges i personal sanitari mou tots els fils sense descans; al backstage fa el seu paper protagonista en l´anonimat i -tot i l´èxit en la diagnosi i el tractament- no rep l´aplaudiment sorollós que es mereix.

El desenllaç de l´obra, impecable, té lloc a la planta de Pediatria, on regna el respecte i el tractament amb estima, malgrat que en aquell passadís acolorit amb personatges de dibuixos animats es lliuren els diàlegs més tensos. Minuts i hores amargs en què les famílies afronten la malaltia dels seus fills molt menuts, alguns amb diagnosi greu, altres amb la incertesa..

Quan el repte professional és millorar la salut dels altres, els actors dels hospitals públics valencians deixen de costat les condicions laborals imposades pels polítics. La seua banda sonora prefereix els compassos de l´anonimat i la humilitat enfront del lluïment amb noms i cognoms propis. L´argument només té un leitmotiv, la qualitat professional, i el cartell de presentació està emmarcat de discreció. Admirable.