Vint-i-nou anys després de la integració de l´Estat en l´actual Unió Europea ens trobem en un moment històric: hem passat d´harmonitzar les dimensions de les tasses dels vàters, o el dividend digital, entre altres milers d´exemples, a l'harmonització del nostre espectre polític amb el que de manera majoritària passa a la UE. Mort el bipartidisme, visca la coalició.
Un canvi tectònic que hem de celebrar encara que a Espanya, les coalicions tenen mala imatge. De manera immerescuda. El professor Johannes Lindvall, de la universitat de Lund, mostra diàfanament com els governs de coalició estan més capacitats per portar a terme reformes benèfiques per la majoria de la societat. Els governs de coalició són propis als sistemes parlamentaris predominants a la UE. En el parlamentarisme, el partit amb més representants té la iniciativa de formar govern.
La iniciativa sempre procedeix del partit que més vots té. El politòleg Arend Lijphart „pare de la teoria de la democràcia de consens„ afirma que «la democràcia de consens és més democràtica que la democràcia majoritària». El catedràtic de la universitat de San Diego, manté que els governs de coalició són votats per més gent, representen una proporció de votants més gran en el govern i demostren qualitats més «amables i cuidades» que un executiu de partit únic.
A la Unió Europea, la representació proporcional fa del govern de coalició la norma. Almenys a 24 dels 28 Estats membres. Alemanya es un referent en governs de consens o de coalició. Des de 1949, 23 governs de coalició. Després de la república de Weimar i l´ascens del nacionalsocialisme s´establiren regulacions institucionals que evitaren que un partit aconseguira una posició hegemònica. Ara conservadors i socialdemòcrates governen en coalició, la tercera vegada des de 1949.
És significatiu el cas de Holanda on cap partit ha guanyat per majoria absoluta des de 1945 i els governs sempre han sigut de coalició. I un altre exemple Bèlgica: l´única majoria absoluta des de la Segona Guerra fou el 1950, quan els socialcristians de Jean-Pierre Duvieusart aconseguiren 108 diputats sobre un total de 212. Bèlgica és l´Estat (federal) a la UE on més enquistada està la cultura de la coalició; la necessiten per sobreviure tots: valons i flamencs, socialistes, liberals i socialcristians. Un Estat capaç de governar- se sense govern, (541 dies la ultima gran crisi) un país amb una capacitat enorme pel compromís.
És el concepte de democràcia consociativa „la forma en què societats segmentades mantenen la democràcia compartint el poder„ elaborat pel professor Lijphard. Una realitat político-institucional basada en el diàleg i la cooperació amb una regla d´or del parlamentarisme, assumida per tothom. Segons Stéphane Pinon, catedràtic de Dret Públic a la universitat de La Rochelle, «el govern naix de les eleccions a través del partit majoritari. El líder del partit més votat ocupa la direcció de l´executiu». O com recorda el catedràtic de Dret Constitucional Francisco Balaguer, las decisions «són adoptades pel grup polític que més vots ha aconseguit».
Una regla d´or aplicada al llarg de la història i el present del parlamentarisme a la Unió Europea i que al País Valencià tothom hauria de respectar. Els comicis del 24 de maig han configurat unes noves Corts. El partit guanyador „el PP„ davant la impossibilitat de formar govern, ha desistit. És doncs el torn del segon partit en nombre de vots i d'escons el que ha de intentar-ho. És el moment del PSPV i del seu líder Ximo Puig. I en cas de fracàs, seria el torn de Compromís. Subvertir eixe principi elemental en democràcia és extremadament perillós.
La campanya electoral s´ha acabat i ara toca posar-se a treballar pel bé de tots els ciutadans i no únicament dels que t´han votat. Una prioritat: al País Valencià hi ha més de 300 mil menors d´edat enfonsats en la pobresa i l´exclusió social. I un treball parlamentari ineludible: els més de 100 mil votants d´Esquerra Unida han de estar
representats a les Corts.
