A hir vaig haver d´anar a València des de la Marina Alta, on visc. Després de fer en taxi els vora seixanta kilòmetres que em separen de l´estació de Gandia, vaig agafar allà el tren. El trajecte, fins que s´arriba als arrossars de la Ribera Baixa, teixeix una califa da tarongers entre la mar i les muntanyes encara verdes i ombrívoles de la Safor. Fa segles que va desaparèixer, en canvi, el que havia sigut l´immens canyamelar que, des de l´Orient Pròxim, Egipte, Xipre i Sicília havia passat al ducat de Gandia, on va enriquir els Borja i tants altres cavallers rurals de la contornada, com ara Ausiàs March, senyor de Berniarjó, de Pardines i de Verniça.

L´escriptora escocesa lady Dorothy Dunnet ens ha deixat una monumental novel·la en la qual es narra, entre altres moltes coses, el periple del sucre en el segle XV. Qui s´acoste a la Royal Mile, als peus del castell d´Edimburg, podrà veure, si s´hi fixa, l´estela funerària on consta el nom de l´autora, la data de la seua naixença (1923) i de la seua mort (2011) i el seu escut d´armes. No queden lluny ni el Museu dels Escriptors ni els cenotafis de Robert Louis Stevenson, Robert Burns i Walter Scott, els tres grans de la literatura produïda a Escòcia, un país que „com la Irlanda que ha descrit recentment Javier Reverte„ venera els seus lletraferits. Dorothy Dunnet documentava les seues narracions amb eixa pruïja perfeccionista, eixe rigor i eixa versemblança que han caracteritzat l´obra de bona part dels historiadors-novel·listes britànics. «Where are the links of the chain... joining us to the past?» («On son les baules de la cadena..., que ens uneix amb el passat?»), es preguntava i ens pregunta lady Donothy en elegant caligrafia Garamond des de la pedra funerària que ret homenatge a la seua memòria; des d´una llauda de basalt fosc, com els cels i els llacs de les Highlands.

Quantes voltes hem fet tabula rasa del nostre passat..., quantes voltes hem maldat per anorrear les nostres millors arrels o per convertir-les en banalitats! Com el matalafer, hem fet i desfet una vegada i una altra. Tanmateix, bona és, en alguns casos la capacitat de reinventar-se que demostren els valencians; bona seria si es conservaren els solatges dels temps pretèrits, si bastírem el nostre futur sobre el fèrtil humus del passat. Potser per això, havia triat jo com a lectura per al meu viatge en tren des de Gandia a València el tercer volum de The House of Niccoló, que ens transporta al Xipre sucrer del segle XV i em permetia torbar-me imaginant els trapitjos o molins sucrers que existiren en els senyorius de la contornada i que ara es troben en ruïnes. A penes queden a Gandia, dins d´un recollit pati del palau dels Borja, un parell de platabandes amb canyes de sucre com a record d´un conreu que ocupava, en temps de Joan de Borja i del Niccoló de Dorothy Dunnet, la quarta part dels regadius de la comarca. Uns costos de producció més baixos van anar desplaçant els canyamelars a les Canàries i a les illes portugueses de Madeira i Sant Tomàs. Finalment, van creuar l´Atlàntic cap a les Amèriques i, d´aquí estant, retornaren al sud de l´Àsia, a la vall de l´Indus, el seu lloc d´origen. Quan jo era menut, el sucre es feia ja a partir de la remolatxa, i el consum de sucre de canya havia quedat reduït als bocins de canyamel que ens subministraven, a manera de llepolies, els llauradors que venien regalíssia a la plaça de l´Ajuntament i a la porta dels col·legis.

A hores d´ara, el cultiu de la taronja que havia configurat el paisatge de les planes fèrtils de la València costanera es ruïnós. Poc abans de l´actual crisi, en plena eufòria del formigó, un bon amic que compaginava el treball d´historiador de l´art amb la seua condició de propietari agrícola em deia com n´estava, de feliç, perquè ja havia substituït les navelines i washigtones de dos bancals pel que ell anomenava «solarines»; és a dir, estava transformant una part dels seus tarongerars en solars edificables. Encara sort que la bombolla immobiliària esclatà quan la transformació en sol urbà de la terra rústica del meu amic havia tot just començat. Ja el mestre Joan Reglà, allà pels anys seixanta del segle XX, en els inicis del boom turístic, ens advertia del risc que suposa el monocultiu intensiu del sol; ens deia que no convé posar tots els ous en el mateix paner. Com que el llaurador valencià sol ser persona de ment àgil i està al corrent dels preus dels productes agrícoles en el mercat internacional, ha començat a substituir els tarongers d´alguns horts per plantes de jardí exportables. Les palmeretes, els boixos de formes capricioses, les pruneres carregades de flors i eixes plantes de tija esvelta rematada per un plomall que el vent bressola passen veloçment per l´exterior de les finestrelles del meu tren entre pobles amb la maldestra factura i la encara pitjor figura que heretaren dels temps del boom.

Les nostres terres han suportat tota classe de canvis. Malauradament, l´oceànica lletjor urbana que produí la bombolla romandrà anys i anys..., amb les seues mitgeres descurades, els seus blocs disformes que amaguen campanars que havien sigut punts de referència quan viatjàvem per camins vorejats dels plàtans, els oms i les moreres que ens protegien de la solana de l´estiu i que encara trobem a França. En arribant a la rodalia suburbial de València, vaig submergir-me de nou en el tercer volum de The House of Niccoló, a manera d´antídot contra el desgavellat paisatge que estava creuant.