Que l´AILLC, després de tants anys, celebre el seu XVIIé Col·loqui internacional a València, tot just aquest any en què s´ha produït un canvi tan significatiu en la direcció de la política local i del país, sembla un símbol de no poca transcendència. De fet, a l´associació que reuneix a la major part dels estudiosos de la nostra llengua i de la nostra literatura „tant del passat com dels nostres temps„ i que té presència en bona part de les universitats més importants del món, li calia, «necessàriament», fer una «visita» formal a la ciutat que va veure com s´escrivia el Tirant, que va ser testimoni de les poesies enamorades de Corella „i dels seus sermons, de les seues proses mitològiques i religioses„, i on van viure i escriure Ausiàs March i Isabel de Villena, entre altres. La literatura del XV, en bona mesura, es va redactar i va circular per les sagristies, pels salons i pels monestirs d´aquesta ciutat. Abans, però, ja n´havia circulat molta. I en el XVI encara en circularia i se n´escriuria més: s´edità Llull i les cròniques de Muntaner i de Jaume I „de bona memòria i sempre tan venerat pels valencians. Es varen escriure els versos de Timoneda i es varen celebrar certàmens religiosos on molts participants feren servir la llengua pròpia. Jeroni Sòria i Català de Valleriola varen escriure els seus dietaris. Durant el barroc, encara, mossén Porcar i mossén Aierdi es dedicaren pacientment a escriure les seues memòries „records personals i ciutadans„ en centenars de pàgines i feren servir el valencià de manera ben dúctil. Un altre capellà de Sant Martí, mossén Pere Jacint Morlà „d´origen mallorquí„ va divertir als seus seguidors amb versos descarats i un tant eròtics, de l´estil dels que triomfaven a Catalunya amb el rector de Vallfogona. Al segle XVIII, Carles Ros es preocupava per la llengua que havia quedat bandejada pel decret de Nova Planta de Felip d´Anjou i Lluís Galiana li enviava des d´Ontinyent la seua Rondalla de Rondalles, mentre un quasi desconegut Leopold Ignasi Planells s´afanyava a traduir del castellà una Vida del pare Pere de Dénia. I, mentre, corrien centenars de papers impresos i manuscrits amb col·loquis, soliloquis i raonaments que saltaven de centúria i al XIX aprofitaven per enfrontar-se a Napoleó amb Vicent Branxat al front i, després, difonien idees liberals amb Bertomeu Civera. A una passa es trobava ja Vicent Boix redactant milacres sobre sant Vicent „i molts altres autors més del gènere„, i saineters que omplien les sales de la ciutat, i Teodor Llorente i Constantí Llombart encapçalant la renaixença? I s´acostava el XX. I tots ells, i el poble, sempre fidel als seus orígens, mantenien la flama d´un idioma. Com en altres llocs de la nostra terra. Ara, València, bé que es mereixia l´honor de rebre els estudiosos de la nostra llengua i de la nostra literatura i que la vegen ben bella i tan acollidora com és.
