Després del tomb electoral del 24 de maig, les eleccions generals es presenten com una fita decisiva per a confirmar les tendències iniciades en les europees de fa un any. Tancarem el cicle electoral amb la derrota definitiva del bipartidisme o tot haurà sigut un miratge? La recomposició del mapa de partits donarà pas a un sistema valencià propi o tornarem a ser la millor mostra del comportament electoral en provincias? Forjaran les aspiracions d´unitat dels partits i moviments d´esquerres en una candidatura guanyadora o perdrà novament cadascú pel seu compte? Les respostes les tindrem en pocs mesos, però dependran en bona mesura del que es faça en les properes setmanes.

Els actors principals ja els coneixem, perquè el repartiment de papers ha estat sentenciat en les urnes. Però s´equivocaran prou si pensen que a soles poden construir una alternativa sòlida i amb capacitat de trencar els murs de formigó que el sistema ha construït en els marges. Més encara quan a alguns d´ells els toca ara gestionar situacions límit amb la caixa buida i les cartes marcades. Si de veres volen traspassar les línies roges del model neoliberal i neocentralista necessitaran tota la força de la societat organitzada i tota la legitimitat d´un poble conscient que es juga el seu destí. Parlem per tant d´una unitat popular i no de sigles, una unitat popular que no ha de ser entesa com taula de salvació personal sinó col·lectiva. Perquè, com diu Alberto Garzón, «no ens juguem les pròximes eleccions sinó les pròximes generacions».

I els valencians ens ho juguem ací, en primera instància. Que ningú crega ingènuament „o tracte de fer-nos creure interessadament„ que La Moncloa es tornarà sensible a les nostres problemàtiques i procliu a les nostres reivindicacions només amb un canvi d´inquilí. La discriminació del nostre poble és estructural i està fortament arrelada en la cultura institucional de l´Estat. Per a crear «el problema valencià» caldrà generar abans un subjecte polític capaç de plantejar-lo des de l´esquerra i cercar complicitats amb altres unitats populars des d´una posició autònoma. Per això, a més d´un Ahora en común nosaltres necessitem un Ara País Valencià. I ho necessitem ja.