Acostume a veure per la televisió les corregudes de bous i de gent pels carrers de Pamplona quan es celebren els Sanfermins. I cada vegada dedique un somriure evocador a Ernest Hemingway, qui les celebrà amb entusiasme a Fiesta, una seua novel·la de joventut, començada a escriure a València, com fa poc recordava Rafael Ventura-Melià. El jove Hemingway va ser el promotor generós d´aquesta festa als Estats Units i arreu del món. A ell es deu la fama planetària dels bous de carrer de Pamplona.
La coincidència de les dates, unida al debat animalista sobre la tauromàquia popular valenciana a propòsit dels bous embolats i les vaques de carrer, m´ha dut a fer-me unes preguntes: ¿Per què no es discuteix sobre el maltracte boví a les corregudes de Pamplona i sí que es polemitza quan es tracta de les que es munten en alguns pobles valencians? ¿Què passaria si a Hemingway se li hagués ocorregut anar a córrer un bou embolat en algun poble de l´Horta de València i n´haguera escrit un relat destacant-ne l´eufòria i l´erotisme pagans? S´atreviria algú a discutir aquest espectacle festiu, la seua passió primitiva, culta i salvatge alhora? Hemingway, com alguns altres novel·listes nordamericans del seu temps, tenia una vitalitat torrencial i un estil narratiu alhora tendre i salvatge, apassionat i irònic, antipurità, i sentia una fascinació llibertària pels rituals de carrer on bèsties i persones es barrejaven amb perill, instint, art i desig alhora. Eros i Thanatos. Hemingway no participà mai dels bous embolats o de carrer a València i no en guardem opinions o comentaris. Sí que va escriure, però, sobre la gustosa gastronomia marinera mediterrània, en especial sobre la paella, i sobre altres costums festers valencians, com la música de banda i les traques o cordades de coets. En la seua famosa novel·la, Per qui toquen les campanes, hi deixà anar uns comentaris amb plaer. A Hemingway és deguda una de les escenes literàries més suggerents i sensuals que s´han escrit mai sobre la paella d´estiu o valenciana, i del que aquest menjar té de plaent. De festa compartida. E. Hemingway hauria de ser recordat com un dels escriptors que millor promocionaren València durant el segle XX. Més que Blasco Ibáñez, diria jo. Una altra cosa és que a València no se n´haja sabut treure un bon profit turístic o cultural. Però València, ai, fa molt temps que no es promociona bé enlloc, com no sap fer-se de respectar. Això sí: discuteix acaloradament sobre obvietats, tauromàquies, paelles amb carnet o qüestions de noms.
Estaria bé que, ara que ha arribat nova gent il·lusionada a les institucions, ens deixàrem de bizantinismes i sapiérem valorar-nos com a valencians. Falta ens fa.
