Absort com estava en l´acord de l´Ajuntament de Xàtiva de nomenar Raimon fill predilecte, havia oblidat que els regidors de Ciudadanos qüestionen l´homenatge al cantautor. La raó per negar un reconeixement més que merescut és sorprenent: «a altres artistes xativins no se´ls ha reconegut». És com quan algú fa campanya contra la fam en Bangladesh, que sempre hi ha qui li tira en galtes que no faça campanya també contra la fam en Burundi. Quant a l´argument «hi ha altres prioritats» cada volta que defensem la nostra identitat, és d´una indigència flagrant perquè mai no podríem donar un entrepà al pobre del cantó que du tot un dia sense menjar, perquè sempre hi ha pobres que fa més dies que no mengen.
L´homenatge a Raimon té la virtut de produir-se en vida, a diferència d´altres homenots als que hem escatimat honors quan vivien, però hem valorat post-mortem. I és que som un país paradoxal, puix la millor manera d´obtindre reconeixement és morir-se. Llavors desbordem el diccionari buscant qualificatius fins esgotar els adjectius encomiàstics, fem discursos d´alt octanatge oratori i ens excedim amb l´adjectivació en superlatius. Doncs no. Els homenatges per als vius que poden gaudir-los i no per als titulars d´esquela en els diaris. Bé està que recordem als morts, però encara és millor que no ignorem als vius. I això vol fer l´Ajuntament de Xàtiva: honrar Raimon en vida perquè ja té un setial d´honor en la història del nostre País.
Després «d´un silenci antic i molt llarg» Raimon tornarà a Xàtiva per actuar, i molts valencians estarem allí perquè el millor homenatge que es pot fer a un cantant és sentir-lo, de la mateixa manera que el millor homenatge a un escriptor és llegir-lo, com va deixar dit Octavio Paz. I tornarem a vibrar amb el Diguem no com a crit de rebel·lia, i amb Al vent que fou un crit d´esperança. I alguns, com un servidor, compartirem la nostàlgia amb l´home que canta «d´un temps que ja és un poc nostre, d'un país que ja anem fent»...
