Fa unes setmanes, al congrés de l'AISC celebrat a Torí, Lluís Escartí Carrasco presentava virtualment un pòster „una minicomunicació d'aquestes que s'estilen ara„ on feia una aproximació breu a un tema que intitulava Aportació valenciana a la cultura italiana del segle XVIII i que se centrava en el fet que, quan el 1767 Carles III de Borbó decretava l´expulsió dels seus dominis dels membres de la Companyia de Jesús, entre els 5.000 expulsats, 238 eren valencians. Molts acabaren anant a viure a Ferrara, a Màntua i a Bolonya, on alguns es van integrar activament en la vida cultural més o menys local, i van produir obres destacades, en espanyol, en llatí i en italià. Assistiren a tertúlies i a acadèmies, i col·laboraren en periòdics literaris i polítics del país o, fins i tot, treballaren en impremtes o arribaren a dirigir establiments tipogràfics. En definitiva, temptaren d'ocupar-se en oficis en els quals podien reeixir. Per una altra banda, alguns també passaren a ser bibliotecaris i, entre d'altres, convé recordar que Llucià Gallissà va ser el director de la Biblioteca Pública de Ferrara i Joan Andrés va ser el cap de la Biblioteca Reial de Nàpols. Tomàs Serrano, cronista de la ciutat de València durant un temps, va ser acadèmic en diferents institucions i va publicar obres en en llatí i en castellà. Manuel Antoni Melià i Ribelles publicà a Bolonya textos en castellà. Joan Llopis va traduir al castellà poesia en llatí. Bernat Garcia redactà obres dramàtiques en italià. Josep Reig va publicar textos erudits en llatí i en castellà. Manuel Lassala, poeta, retòric i dramaturg, va treballar en diferents acadèmies italianes, on va publicar algunes obres i ens deixà, manuscrites, tragèdies i diverses obres poètiques en italià. Antoni Eximeno va escriure un tractat sobre la música, en italià també. Pere Montengon es va atrevir amb la història de Roma, que publicà en la llengua del país. Marià Llorente va donar a la impremta textos d'història d'Espanya „que va difondre allà„, mentre que Antoni Ludenya, professor la Universitat Parma, redactà alguns estudis científics, dissertacions i reflexions en italià, a més de col·laborar en diaris locals que llavors començaven a prendre relleu. Encara, Antoni Pinazo fou professor en el Liceu de Màntua i en el Seminari de Nobles de Parma.
La nòmina, segurament, creixerà. El pare Miquel Batllori ja se n´ocupà d'alguns d'ells i ara, amb aquest treball d'aproximació proposat per Lluís Escartí, ens els porta a la memòria, com una part més del passat valencià lligat a les terres italianes que, de sempre, ens han estat tan a prop.
