Quan, fa uns dies, s´acabava una Jornada sobre Traducció literària en la Universitat Jaume I, la professora Alfonsina de Benedetto provava d´explicar la seua admirada traducció de Borja Papa de Joan Francesc Mira, i amb veu cansada digué que un detall aparentment superficial deixava la vertadera significació d´un altre detall més profund en segon pla, in cattiva luce.
La locució italiana fa honor a les capacitats mediterrànies „la professora és napolitana, i l´audiència era valenciana„ referides a la «llum» i el «color» de tot: de l´espai, del temps, de la vida. I, de fet, s´ha retret tal riquesa com a tendència a la sensualitat i la superficialitat: Sorolla contra Zuloaga. I alhora, diria jo, evoca aquella «llum captiva», de vegades invisible, que s´admira, venint des de l´esquerra del quadre, en inoblidables obres de Vermeer com La lletera, El geògraf o La lliçó de música.
Però la potència visual de la cattiva luce evoca, sobretot, la capacitat humana de pensar, parlar, escoltar, escriure. Sense excuses tecnològiques, la traducció és una de les condicions que cada llengua, o siga, cada país, té per a la seua supervivència, i la sostenibilitat, i la presència al món.
I eixa jornada que Alfonsina de Benedetto culminava referint-se al segon Papa Borja, no solament havia escoltat les veus valencianes del món: el Tirant triomfant en alemany de Fritz Vogelgsang, el Fuster en natural francés del Dictionnaire à l´usage des oisifs. Sinó, també, les veus del món en valencià: la dels Assaigs de Montaigne segons Vicent Alonso, o les d´obres dramàtiques populars franceses o italianes. Le buruffe chiozzotte de Goldoni, convertides per Juli Leal en Gresca al Palmar.
I sobretot, les de la Divina Comedia, els Evangelis i l´Odissea, creades també per Joan Francesc Mira en un accent valencià contemporani i atractiu també per a tots els territoris de la llengua compartida on ens saludem amb la llum dient «Bon dia»: per a lectors catalans, balears, aragonesos, andorrans, catalans del nord o algueresos, o murcians.
I tornant a València, i les seues «llums captives», ja fa anys que Joan Francesc Mira explicà la promíscua i dividida riquesa ideològica de la més nombrosa i rellevant manifestació valenciana de tota la història, la del 9 d´octubre del 1977.
I tinc davant ara mateix, una fotografia de la de l´any 1933. En la bella imatge, in cattiva luce, passegen somriures republicans, automòbils moderns i fins i tot un carro, potser vingut del Palmar carregat de peix. La pancarta més gran diu: «Estat Valencià reclama la independència del País Valencià», entre multituds de senyeres i de gent lliure i tranquil·la, davant els cavalls d´una elegant carrossa, segurament de l´Ajuntament, potser pel carrer de les Barques.
