Les guerres han estat sempre un motiu d'inspiració per a la confecció d'historiografia de qualitat molt diferent. Des de les cròniques oficials a les epístoles privades, passant per dietars personals o relacions escrites per a la premsa, en els temps pretèrits -com actualment-, la guerra sempre ha fet córrer sang i tinta. La Guerra de Successió no va ser diferent. A banda d'autors valencians més coneguts -Minyana, Ortí i Major, Planes, i algun més-, se'ns ha conservat, també, un relat d'una part d'aquella contesa que tant va significar per als valencians, en aplicar-se'ns el Decret de Nova Planta (1707), fruit de la ploma del bisbe de Croia, Isidre Aparici Gilart. Aquest va redactar la Relación breve de lo sucedido en Valencia los días 7 y 8 de mayo d´este año 1707, y algunos antes y después de haverse restituido esta ciudad al dominio y obeciencia de su natural y legítimo rey, el señor Felipe V, i va ser adreçada directament per l'eclesiàstic valencià a José García de Azor, president del Consell Suprem de Castella, amb qui, òbviament, intentava congraciar-se. El text, que se´ns ha conservat manuscrit, ha arribat a nosaltres gràcies a una còpia que anys després -el 1711- va fer Planes.
El relat, molt personal i amb detalls de gran interés, és narrat per Aparici Gilart -figura de relleu al món eclesiàstic valencià, en absència de l´arquebisbe, que es trobava en aquell moment a Madrid, on s´havia refugiat, evitant els poders austriacistes, tot i que finalment s´uní a aquell bàndol-, el qual va ser l´encarregat, en bona mesura, de representar València davant els militars que venien al cap de l´exèrcit de Felip d'Anjou. Aparici Gilart, des de la memòria personal, i en un relat que s´acosta als àmbits de la dietarística, va referir la seua intervenció adoptant el paper de narrador en tercera persona, tot i que ell va ser el personatge principal, en un intent de donar major versemblaça al text, i, també, per tal de donar una imatge de modèstia excessiva que el fa atribuir a Déu el seu encert en la negociació amb l´enemic, del qual obté que València no siga presa per les armes, a saqueig, sinó que es porte a termini una invasió «reglada» i sense les violències pròpies de la invasió guerrera. Sens dubte, el bisbe volia promocionar-se, i aquell relat li podia aprofitar en l'intent. Però, gràcies a això, comptem amb una visió en primera persona d'un episodi tan important en la història dels valencians.
