Es lamentava Josep Ramoneda el 1999 com l´ intent de reemplaçar d´il·lusió política per la il·lusió econòmica havia posat final al període la passió política, doncs bé, a hores d´ara hem recuperat la passió, sols cal escoltar a la gran majoria de tertulians de la tele per adonar-se com els sentiments estan més que presents. El fet no es pot explicar pensant a les eleccions vinents. La passió va aflorar a partir del 15-M, puix, les desigualtats, la corrupció, o les conseqüències de la crisi econòmica i els retalls generaren un clima de revolta, llavors els temes de confrontació aparegueren en el camp dels canvis socials, de colp i volta, però, el problema nacional centra el debat o la polèmica a partir de la situació al Principat, de nou el problema històric de les identitats es fa visible.
Govern i opositors s´han vist obligats prendre posició davant del procés. Certament, hi ha diferents alternatives davant de la crisi, de la política europea de retallades, de la desigualtat, i de la corrupció, però, malgrat que totes les opcions en presencia tenen el seu discurs, ja no poden deixar en segon nivell el tema de les identitats nacionals. Allò que ells -els unitaristes- qualifiquen de «desafio soberanista o separatista» els ha obligat a eixir en defensa del seu nacionalisme o la seua passió espanyolista. El nihilisme ha estat substituït per la defensa de la llei, la Constitució, i és que a fi conters, allò que es defensa és la inqüestionable única nació espanyola, vista amb el prisma excloent que no admet el fet plurinacional.
El procés català està present, condiciona els pactes, i de segur la conformació del futur govern central, tot gira al voltant dels sentiments envers la «qüestió nacional», de forma que al marge de posicions de classe, o de les diverses alternatives a la crisi, la defensa ultramuntana de la nació espanyola incideix unint posicions que en teoria es situen en espais que al·ludirien als conceptes dreta, esquerra, o centre. Tot el poder de l´estat es situa, doncs, a la contra.
No ignore com a Catalunya la passió política està també situada en l´afirmació nacional, en el sentiment de nació, en el desig de ser estat. Resulta, doncs, prou complicada trobar eixides sense tanta passió o sentiments nacionals per les dues parts, alguns no voldríem reduir el debat als estrictes límits de dues postures antagòniques, la dominant que compta amb els mitjans de l´estat, i la minoritària, que aspira a la sobirania o el dret a decidir, un dret que és de justícia democràtica, no exempta de confusions i d´excessos. Quan, però, l´eixida està bloquejada, quin camí pot haver-hi? Quan les diferencies i interessos per entendre´ns de «classe» s´esborren la cosa encara resulta més confusa.
