Genís Campillo Balle (o de Bayle) „segurament, de Batlle„, segons vegem a la portada de la segona edició del seu Gustos y disgustos del Lentiscar de Cartagena: sucessos varios, a modo de novelas, ilustrados con sentencias, publicat a València, per Francesc Mestre, el 1691, va ser llicenciat i beneficiat a l´església parroquial de Santa Maria la Major, d´Elx. Probablement degué nàixer en aquella vila, a mitjan segle XVII. Va escriure unes quantes comèdies, a més d´un «auto sacramental». Un autor eclesiàstic, doncs, redactor de textos teatrals „tan del gust del món del barroc„, i autor d´una de les poques proses de ficció del segle XVII valencià, encara que molt vinculada al regne de Múrcia, i en castellà. De fet, Gustos y disgustos va adreçat a Pedro de Molina, regidor perpetu de la ciutat de Múrcia, i la seua acció està basada a Cartagena, ciutat de la qual s´ofereix una descripció al primer capítol. En aquesta novel·la, la recreació didacticomoral de Campillo ve a ser una mena de compendi d´usos i bons costums de la seua societat, tot temptant de donar una guia segura per a la perfecció moral i mostrant clarament els desenganys del món.
La història, que no pretén enganxar al lector, sinó simplement entretenir-lo, ens mostra una protagonista, Filomunda, que abandona el convent on anava a dedicar-se a monja, enamorada d´un jove noble que, finalment, mor, amb què la novícia ha de tornar al convent, desenganyada de la «vanitat» de la vida terrenal. No debades, a l´obra de Campillo podem llegir que «sueño es la vida, y en despertando para la eterna, se ve que la pasada era una sombra». La vida és vista, doncs, com un passatge obscur, mentre el més enllà serà allò que compta. Ara bé, Campillo va provar d´avançar en el gènere del que ser servia, tot superant els models anteriors, aportant un toc més realista, en concedir més espai als sentiments i les conductes humanes. Caldria afegir, encara, que tot i l´estil una mica recargolat, les formes de vida, i en especial les festes allà relatades, o les aventures dels personatges que hi apareixen, són detallistes i això fa que el lector s´interesse en el món narrat per Genís Campillo, un autor ara com ara pràcticament desconegut.
Una lectura com la que ací comente, pot atraure poc els lectors actuals; però hem de pensar que aquells papers gaudiren dels seus dies de glòria, en les societats menudes i tancades que els generaren i els consumiren. I cal recordar-los.
