Deia Joan Barril que «les llengües només són un problema quan no es coneixen». L´ anglés, l´alemany, l´euskara o el valencià només haurien de ser un inconvenient quan, a l´hora de viatjar, ens trobem amb els conflictes naturals i propis de qui no pot humanament dominar tots els idiomes del món. Però no és així; almenys no ho és per a certes llengües. Vaig començar el meu ensenyament en valencià el 1980, abans de la Llei d´Ús de Ciprià Ciscar, quan tenia quatre anys i en una escola en règim de cooperativa, i no hi ha hagut ni un sol dia en que el meu creixement i les meues fases educatives no hagen anat acompanyades de l´anomenat ´conflicte lingüístic´. Primer, perquè calia reivindicar un idioma massacrat per la dictadura formant part d´una minoría molt minoría que s´arriscava a triar el valencià quan encara hi havia sons de tancs; segon, pel ´tipus´ de valencià que parlaves, l´eterníssima letania; tercer, perquè quan arribaves a l´institut, en molts casos no s´havien generat encara les famoses línies en valencià i, en cas que sí, part del professorat donava les classes en castellà perquè o bé no parlaven la llengua o no volien, o no se sentien preparats. Any 1990. El pas a la universitat ja era surrealista, ja que era un autèntic forat negre on assumies que de forment ni un gra en la gran majoria de les carreres.
I tot açò ho conte perquè, com jo „que ja ronde els 40„, açò ho hem viscut milers de valencians, com una part més de nosaltres, com si el famós ´conflicte lingüístic´ el tinguérem adherit a la pell com algú molt pesat de qui vols separar-te i no pots. Afortunadament, la Llei d´Ús i Ensenyament va aconseguir consolidar „en alguns temps millors que en altres, tot siga dit„ unes mínimes estructures que han aconseguit normalitzar prou la presència de la llengua en el nostre territori. I a molts polítics caldrà reconéixer l´esforç fet perquè això haja sigut i siga així; i a altres, ben poc. Poquíssim. De fet, en molts casos, l´únic esforç que han realitzat des de les seues tribunes del poder ha estat per a generar controvèrsia entre els ciutadans, entre els qui parlaven o no la llengua o entre els propis valencià-parlants, en compte de treballar -com se li pressuposa a tots aquells amb voluntat de servei públic„ per a crear espais de trobada. I aci no parle d´ideologies, parle de persones amb voluntat de consens, d´unió, de reivindicar el vincle que ens uneix, més enllà de les llengües que parlem.
Perquè les conseqüències d´eixa manca de generositat, de visió i de responsabilitat al permetre i fomentar que el debat lingüístic fóra matèria habitual a les barres dels bars les hem patides els seus veïns al carrer. M´alegre moltíssim, com a ciutadana que parla valencià i castellà que haja arribat per fi la pau i el trellat als despatxos de molts dirigents polítics, acadèmics i intel·lectuals. Crec que, en part, al carrer fa temps que va arribar. Però espere també, i permeteu-me la llicència, que a tots els qui en el passat generaren discòrdia entre valencians amb el tema la llengua els isca, digueu-li karma i com diría ma iaia, per exemple un preciós nét rus o xinés a qui no entenguen ni papa.
