Ara que una part del nou govern valencià ha parlat tímidament de la necessitat d´aplicar l´anomenat «requisit lingüístic» en l´accés a la funció pública, s´han alçat immediatament veus en contra que alerten dels problemes que una mesura així comportaria. El «requisit lingüístic» és en ell mateix una estranyíssima anomalia. Aquest implica que aquells que vulguen ser funcionaris de les institucions valencianes hauran de tenir coneixements de valencià... com si això no fóra una obvietat. No hi ha «requisit lingüístic» en les administracions de països «normals», és tan obvi que algú que vol treballar-hi haurà de conèixer la llengua o les llengües oficials que això no cal explicitar-ho. Ací, a la regió de Brussel·les, només el 7% és natiu en neerlandès, però la llengua és cooficial amb el francès i ningú pensaria en poder ser funcionari sense dominar ambdues llengües.

Però al País Valencià sí hi ha qui pensa que no cal dominar el valencià per poder ser servidor públic. Des de sindicats com UGT o CC.OO (la Intersindical no participa en aquesta comèdia grotesca) se´ns diu que cal aplicar el requisit només a alguns perfils professionals. Llig en premsa que Luis Lozano, secretari general de la Federació de Serveis Públics d´UGT, opina que «sembla una bogeria que un gran metge no poguera ser empleat públic perquè no sap valencià».

No sé de quins metges parla Lozano. Jo he conegut casos flagrants d´errors diagnòstics per no entendre el que pacients valencianoparlants deien. Parlant de bogeries, recorde en concret el d´un pacient de la Vall de Gallinera a qui una metgessa d´urgències diagnosticà com a malalt psiquiàtric perquè, abatut pel dolor que patia, aquell home obligat a expressar-se en castellà, no ho feia massa bé. Afortunadament, una altra metgessa castellanoparlant que sí s´havia preocupat per aprendre valencià, va desfer l´error.

Potser el senyor Lozano parla de metges com els anatomopatòlegs o analistes, que tenen escàs contacte amb els pacients. Vol dir això que el valencià mai podrà ser una llengua utilitzada amb normalitat en l´administració? Que no s´hi podran fer documents de cap mena per si algun dels treballadors no els entén?

Des del CSIF, el seu president Daniel Matoses va una mica més enllà i parla de la discriminació que per als castellanoparlants implicaria una mesura així. Discriminació per demanar el coneixement d´una llengua que s´estudia de fa més de 30 anys a la nostra comunitat autònoma? Potser el senyor Matoses no coneix el darrer informe del Consell d´Europa sobre l´Aplicació de la Carta de les Llengües Regionals o Minoritàries en Espanya, que recomana una major utilització de les llengües cooficials i destaca que cal millorar la presència del valencià en àrees com la justícia o la sanitat, on són els valencianoparlants els que pateixen sistemàticament discriminació.

Assegurar la competència bilingüe dels nous funcionaris és l´única forma de garantir que cap valencià serà discriminat per la llengua que utilitze. Demanar el coneixement del valencià és per tant una necessitat bàsica en una administració democràtica i justa. Els sindicats que participen del joc de dir que estan a favor del valencià però no de la seua obligatorietat per a accedir a la funció pública, es comporten de forma cínica i indigna del seu paper de representants dels treballadors. Parlar de «discriminació» contra aquells que aspiren a ser funcionaris, enlloc de admetre la discriminació sistemàtica dels ciutadans valencianoparlants és una perversió intolerable. Estar en contra del «requisit lingüístic» és voler perpetuar un model administratiu que diferencia entre llengües -i per tant persones que són les que les parlem- de primera i de segona. I jo pensava -potser ingènuament- que la funció dels sindicats era una altra...