Hi ha qui creu que sempre romanem els mateixos al llarg de la vida, que la nostra identitat no canvia gens perquè ens volem veure igual. No obstant això, sabem que la vida dóna més voltes i revoltes que un riu de muntanya i canvíem d'identitat al llarg de la vida, com les serps canvien de pell. Fa més de 40 anys, el curs 1973-74 jo estudiava a l'Institut de Batxillerat de Xàtiva Josep de Ribera, a la meua classe vingueren aquell anys a estudiar seminaristes de la meua mateixa edat que vivien al col·legi El Claret, dirigit per l'actual bisbe de Huelva, el valencià Pep Villaplana, de Benimarfull, comarca de l'Alcoià-El Comptat, era un cristià senzill i progresista que havia sigut capellà al Raval de Gandia, amic de la comunitat Gitana de Gandia. Des del seminari de Xàtiva organitzaren un viatge a Taizé per a les vacances de Pasqua, em van invitar a apuntar-me i em vaig apuntar al viatge, era la primera vegada que eixia de l'estat espanyol. Ja en tenia ganes. Només poc abans, el 2 de març de 1974 el règim feixista de Franco havia assassinat, amb garrot vil, a un jove con-nacional català que li deien Salvador Puig Antich, acusat, falsament, d'haver mort a un subinspector de policia que, segurament, va ser assassinat pels seus mateixos companys policies, en el moment de la detenció de Salvador. Remembrem que també assassinaren a l'alemany George Michael Welzel (presentat a l'opinió pública com a polonés) conegut com a Heinz Ches.
Per això quan al cap d'uns dies, l'abril de 1974, poc temps abans que morira el dictador, per Pasqua, la sang de Savador Puig Antich i de George Michael Welzel encara estava calenta; viatjàvem a França, en bus, eixírem des de Benicalap i arribàrem a Ginebra i després al poblet de Taizé, prop de Lió. A Portugal uns dies abans havien fet la revolució d'abril. Allà aprenguérem a cantar "Bella ciao", en italià, "L'Estaca" de Lluís Llach, "Al Vent" de Raimon i altres cançons que invocaven la necessitat de la revolució; els temps estaven canviant. I volíem que canviaren de pressa, de pressa. Perquè el que teníem no ens agradava gens i volíem que allò vell es morira, com el dictador que no es moria mai i que allò nou nasquera el més aviat millor. Construir un espai lliure de la pena i de la mort, que s'acabara la guerra i la postguerra que duraven tant, com una eternitat.
Quan arribàrem a aquella comunitat religiosa de Taizé, que advocava per la unitat dels cristians i per la unitat entre creients i no creients i per la pau a tot el món, sota la direcció del carismàtic frare Roger, que després assassinà una dona clavant-li un ganivet, realment ens va semblar molt interessant perquè ens va sacsejar les nostres consciències mig adormides sota la dictadura; allà, a Taizé, per primera vegada, escoltava dir, públicament i alçant la veu i sense cap temor que t'agrediren o et detingueren, que Franco era un dictador sanguinari, un assassí i un criminal sense cap escrúpol. Ens agrupàrem per llengües, posem per cas, els catalànics, francesos, italians, espanyols, portuguesos, etc, anàvem al mateix grup de llengües romàniques; la gent s'expressava en la seua llengua pròpia i es traduïa a les altres llengües perquè tot el món poguera entendre-ho tot, respectant la llibertat d'expressió.
Remembre que Taizé era un lloc agradable, pacífic, plàcid, amb càntics religiosos col·lectius semblants als d'una secta oriental, olor a encens, gent de molts països de tot Europa i d'arreu del món. Trobar-se amb gent que parlava la nostra mateixa llengua, essent de Tarragona, Barcelona, Lleida, Girona o les Illes, ens feia veure la unitat de la nostra llengua i cultura catalana que abraçava el català-valencià-balear i que feia que ens entenguérem sense cap problema, en considerar-nos germans de llengua, cultura i pàtria, pensàvem que allò de la "unitat indivisible" d'Espanya s'acabaria prompte, perquè podríem decidir democràticament i arribar a exercir el dret a l'autodeterminació, deixar enrere l'Espanya retardada i profunda que ens oprimia el cor, la llengua, ànima, les mans i les cames... Quan eixes del teu petit país, trobes les coincidències i semblances amb els més pròxims i per a la valenciana gent, els catalans i baleàrics eren, com nosaltres mateixos i en un sentit ample, mediterranis, a més dels catalànics, també els francesos, els italians i els espanyols. A Taizé d'aquells temps es parlava d'ETA, no com un grup terrorista sinó com un grup 'revolucionari' que podria derrocar la dictadura de l'estat espanyol, com els militars portuguesos ho havien fet amb la dictadura portuguesa de Salazar, que era un dictador feixista com Franco.
Aquests dies del passat Nadal, 2015, que han aplegat més de 15.000 joves de més de 50 països del món a València, m'han fet remembrar la meua experiència de fa tants anys; els he vist passejar pel jardí del riu Túria, caminant plàcidament, he vist que l'església valenciana tan partidària del 'valencià' ha exclós posar "benvinguts" al seu cartells on anunciaven Taizé, junt en unes dates que a totes les trones de les esglésies es parla de "l'encarnació"... És evident, que entre el que predica l'església i el que fa hi ha un abisme, tret d'honroses excepcions, un abisme grandíssim i incommensurable que sovint esdevé anticristianisme, no té res a veure el que deia Jesús i el que pontifica el senyor Cañizares, des de la seua ideologia d'extrema dreta. Prediquen l'encarnació però, en general, deixen de banda, la llengua pròpia del poble valencià, la marginen, tracten de fragmentar-la, junt a grups secessionistes que només són instrumentals per a entrebancar el desenvolupament ple del valencià-català, generen zitzània i discòrdia, propugnen la minorització i tracten de negar la unitat de la llengua per a afeblir-la i que s'extermine com volia fer el franquisme genocidiant la llengua i cultura catalana a tots els àmbits. Amb aquesta jerarquia eclesiàstica que rebutja la llengua de la valenciana gent, és a dir, el valencià-català del País Valencià, no és possible cap encarnació, ni cap democràcia ni cap defensa dels drets humans, lingüístics i socials de valencianes i valencians. Per tot plegat, l'experiència de Taizé em resulta 'marciana', com si l'haguera somiat i no l'haguera viscut mai; avui no seria capaç de suportar ni un minut una jerarquia eclesiàstica del País Valencià que s'encarna en la llengua dels poderosos, en l'espanyolisme més atroç, que reprodueix la ideologia lingüística i política del nacional-catolicisme, que s'ajunta a resar amb corruptes del PP per a beneir-los les seues tesis espanyolistes i antivalencianes... Perquè veig a l'església com a còmplice dels que volen minorar, marginar, anorrear i genocidiar la nostra llengua i cultura com durant la dictadura franquista. Voldria equivocar-me però sembla que això de Taizé ha esdevingut una força conservadora en compte de revolucionària o progressista. Si ens exclouen, si exclouen "benvinguts", si exclouen la nostra llengua i cultura valenciana, no podem alegrar-nos, no poden portar-nos cap missatge, ni cap bona noticia, només tristesa i desgràcia perquè si al País Valencià alguna llengua representa l'opció pels pobres de Jesús, és el nostre valencià-català; les llengües imperialistes que hegemonitzen els mercats i les comunitats de comunicació més poderoses del món reprodueixen les desigualtats, la tirania dels sàtrapes i les injustícies més cruels. En una entrevista recent, l'excapellà Paco Muñoz, que ha sigut un dels nostres millors cantants en valencià de tots els temps, confessava que al Seminari de Montcada li havien pegat i l'havien insultat i agredit per parlar en valencià, en temps del rector Rodilla, un senyor de les comarques castellanoparlants del País Valencià i d'extrema dreta, com l'arquebisbe actual de València.
La llengua de Jesús, com adverteix mossén Vicent Micó, de Turballos, a la tertúlia Josep Lluís Bausset, al Micalet de València, és el nostre valencià-català, perquè és la llengua d'un poble oprimit per aquells que voldrien fer-nos desaparèixer del mapa de les llengües i cultures del món per imposar-nos la seua llengua madrilenya i estatal, excloent la nostra. Per això, cal reclamar un espai de comunicació que abrace tot el domini lingüístic catalanoparlant, ara que els diversos governs del País Valencià, les Illes, Catalunya i Aragó, són progressistes i diuen que volen potenciar la llengua pròpia i històrica dels nostres països catalanoparlants. No obstant això, passen els minuts, els dies, les setmanes, els mesos i el Govern Valencià actual encara no alça la cesura i la prohibició perquè ens arriben al País Valencià les TV i ràdios en català de les Illes i Catalunya, TV i ràdios que va tancar, censurar i prohibir el PP, passen els mesos i encara no hi ha la nova RTVV en marxa; ens digueren que estaria l'octubre passat, però no, ara ens diuen que potser estarà a final d'any i ens sembla un sarcasme... com si no fos una necessitat com el menjar, beure, respirar en la nostra pròpia llengua. S'imaginen que passaria si a tot l'estat es tancaren totes les TV en espanyol? No s'ho poden ni imaginar! Segur que no ho suportarien, els espanyols (castellanoparlants), ni uns quants minuts!.
Hi ha qui pensa que poder veure ràdios i TV en la nostra pròpia llengua, dis-li valencià o català, no és una prioritat, perquè la seua llengua és l'espanyol, hi ha qui no ho considera urgent i ho ajorna "sine die" perquè tenen en el cap un model de comunicació colonitzat en espanyol, on la nostra llengua és 'prescindible'. Però, molts dels catalanoparlants del País Valencià ens sentim estafats per promeses electorals que no es compleixen dels partits en el Govern Valencià i pensen que el 25 d'abril, el dia que remembrem la batalla d'Almansa, el decret de Nova Planta, la prohibició de la nostra llengua i cultura catalana, valenciana i balear, és el moment adequat per posar en marxa la nova RTVV i poder veure tots els mitjans del món que hi ha en la nostra pròpia llengua, vinguen de Barcelona, de Palma o de València... Passen els minuts i no volem ni podem suportar ni un minut més aquesta opressió lingüística que tracta d'ofegar la nostra llengua i cultura valenciana, en una estratègia seguida per polítics corruptes que no són capaços de reconèixer la nostra singularitat i no respecten el pluralisme i la diversitat que sempre enriqueix i ens fa molt més crítics.
La setmana passada els eurodiputats de tots els països de parla catalana presentaren a Brussel·les les denuncies per les agressions i vulneracions de drets lingüístics de la ciutadania catalanoparlant de tots els territoris, Catalunya, les Illes i el País Valencià. Si el llegeixen veuran com hi ha situacions d'opressió que reprodueixen els tics de la dictadura, en "policies", "metges", "infermeres", algun "professors" o ajuntaments, com el de Dénia, que no respecten el dret a expressar-se en la nostra llengua al nostre propi país. Un informe esbalaïdor, però l'estat espanyol i la ideologia nacional-catòlica de l'església sembla que són còmplices d'aquestes agressions i vulneracions dels nostres drets lingüístics, socials, comunicatius, individuals i col·lectius de la valenciana gent. Per això, un estat i una església així es tornen en un estat intolerant i en una secta, mostren la seua pitjor cara, incapaços d'acceptar i respectar els partidaris del dret a decidir, dels independentistes, els que parlem una altra llengua distinta a l'espanyol, com si des del supremacisme estatal de matriu castellana, els altres, en aquest cas, la valenciana gent, no tingueren dret a tenir drets, a res. Només a ser genocidiats lingüísticament, culturalment, econòmicament i col·lectivament, com a valencians de parla catalana, sense cap mitjà de comunicació en la nostra pròpia llengua. Una ignominia.
