Els darrers incendis forestals han generat un important impacte social. Mes enllà de la causa d´ignició, cal abordar les causes subjacents on constatem un considerable consens: l´abandó de la gestió dels recursos naturals del nostre interior ha afavorit una recuperació forestal desitjable però incontrolada que en este clima esdevé un polvorí. On divergeixen les opinions es a la resposta. El repte no son detalls tècnics sinó la governança dels nostres espais forestals condicionada per concepcions contraproduents.

D´una banda, la visió contemplativa pròpia del marginal però sorollós ecologisme urbà que somia amb una natura alliberada de l´activitat humana. Les polítiques del període 1987-94 com al darrer any han estat guiades per eixe prejudici. Com acabà el primer assaig es ben conegut: la major catàstrofe d´incendis mai viscuda i causa substantiva de l´alternança al 95. L´objectiu es la paralització de la gestió forestal posant tota mena d´entrebancs i l´absència de diàleg amb la població i sectors afectats com evidència la seua marginalització a les recents reformes del CAMPMA i Mesa forestal.

La societat no recolza el tot o res es a dir, a tenir que triar entre conservació o ús com les enquestes de percepció social evidencien. Això es veu agreujat perquè en governs de coalició es cedeix al món ecologista este àmbit. La societat de l´interior, oblidada, envellida i sociològicament conservadora es veu confrontada amb la fracció mes excèntrica del Govern que ademés de poc representativa - mai ha superat l´infal·lible veredicte de les urnes - manca d´arrelament al territori on exerceix l´acció de govern. El divorci era previsible.

D´un altra, al poder polític ha condit la convicció que la inversió i temps necessaris no compensen en comparació a destinar-los a altres inversions amb rèdits més immediats. Esdevé providencial l´estèril debat entre el mon ecologista i el forestal per guanyar temps marejant la perdiu tot confiant que l´infortuni dels incendis no es produisca dins del corresponent mandat.

Fruit de la debilitat de lideratge que patim s´intenta emmascarar els debats amb l´estèril axioma dreta-esquerra, el sectarisme dels teus i meus i les corresponents etiquetes que ens recorda èpoques que pensàvem superades.

Citant a Einstein, no es poden resoldre els problemes enquistats amb les respostes que els generaren. Cal lideratge polític i coneixement. La natura de llarg termini de la política forestal demana un ample pacte social que supere la legislatura i el govern concret. Al igual que a l´educació, allà on calen polítiques de llarg termini els capgiraments polítics només agreugen els problemes. L´altra avantatja de grans acords es que requereixen una amplia participació i es situen a la centralitat política.

Però per ser viables es requereix know how i pragmatisme capaç d cercar sinergies, identificar oportunitats de guanys recíprocs (win-win) i mobilitzar la iniciativa privada. Necessitem cercar inversions amb efecte multiplicador i capaces d´arribar a gran escala. Cal construir sobre les professions legalment competents evitant substituir la ciència i enginyeria forestal per ciències bàsiques, fet tan aberrant como si al reconèixer llur contribució al progrés de la investigació mèdica es pretenguera substituir als metges en les seves decisions facultatives.

El territori rural esdevé clau per subministrar els aliments, els servicis ambientals i les matèries primeres renovables i que s´ha d´abordar d´una forma integrada fet que hauria de veure´s propiciat per compartir la mateixa Conselleria. Portem dècades d´un llarg velatori per la manca de perspectiva per l´agricultura i els boscos a la vegada que gorregem els servicis ambientals sense retornar una part del benefici que ens brinden estranyant-nos els debats que sobre l´aigua confronten als territoris.

Les economies més avançades han apostat per la bioeconomía com a estratègia per abandonar les energies fòssils i reduir les emissions de carboni. Això suposa un revulsiu per l´agricultura i sector forestal d´on s´obté la biomassa, fusta per a construcció, suro per l´aïllament, reina per la indústria química, bio-plàstics, tèxtils orgànics, etc.. A curt termini el bosc esdevé clau pel considerable volum de fusta disponible de forma sostenible i el seu relatiu baix cost a més dels residus de la industria agroalimentària i forestal, agricultura, urbans i industrials. Com encertadament defensa l´exPrimer Ministre socialista suec, Goran Persson, el segle XXI serà el de la biologia amb la substitució del que obtenim d´energies i matèries primers fòssils per renovables d´origen biològic. Una oportunitat d´or pel nostre territori interior que a més reduirà el risc d´incendi. Un enfoc d´esta mena sí que es capaç d´aconseguir resultats en la lluita contra el canvi climàtic i l´atur tot cohesionant el territori. Res però serà possible si no som capaços de retornar el protagonisme a la població d´interior per dissenyar el seu futur. Quin dels dos enfocs és realment progressista? Sí es pot i a més es deu!