Tots els pobles tenen en la seua memòria tragèdies que han afectat el conjunt de la societat per la seua gravetat. Impressionen directament a un nombre considerable de persones però a més indirectament la ciutadania assumix el que ha passat com a desgràcia col·lectiva. Normalment la seua intensitat fa que es deprenga del mal que ha suposat, i que els governs ajuden a reparar els danys físics i morals causats. Solen ser lliçons que se superen conjuntament. Suposen un abans i un després.

En l'accident del metro del 3 de juliol de 2006 no fou així. Les autoritats feren l'impossible per a diluir la tragèdia. Estudiaren la manera de no buscar la culpabilitat ni la casualitat dels fets per a superar-los. Alhora es va evitar que la ciutadania s'implicara en esta i es va voler que no la vera com a pròpia. Es pensà que eixe drama l'havien de superar sols els familiars dels implicats.

La realitat és quan un govern intenta desviar l'atenció d'uns referents tràgics i un poble no assumix els seus episodis negres, hi ha alguna cosa que no funciona en la societat. Les tragèdies s'han de fer pròpies per molt dures que siguen. Els ciutadans i les ciutadanes necessiten plorar les seues històries tristes. Els polítics, si volen ser meritoris, han de demostrar que s'equivoquen. No és un signe de debilitat sinó de proximitat i eficàcia.

El famós programa d'Évole d'abril de 2013 va despertar la consciència de la gent. Aquella desmobilització social va canviar. La tàctica del govern, des dels mitjans de comunicació públics i des de diverses estratègies poc clares, començà a deixar de ser eficaç. Fou el primer pas, i el més intens, per reconéixer que eixe accident del 2006 havia estat una tragèdia nacional que calia superar. Des d'aleshores els governants no feren massa, ni canviaren d'actitud ni mostraren gestos que permeteren tancar les ferides. No buscaren responsabilitats ni s'assumiren accions que conscientment o inconscientment s'havien realitzat malament. Però la societat començà a reclamar-les amb força. La lluita d'un oblit es va fer gegant.

Va ser tan gran des d'aleshores que, 10 anys després, tot ha canviat. Els familiars poden plorar el morts amb tranquil·litat i en la intimitat. No necessiten eixir al carrer perquè se sàpia que el seu mal té una part col·lectiva que s'ha de superar. Les autoritats actuals han demostrat una sensibilitat desconeguda fins al moment. L'apertura d'una autèntica investigació parlamentària o el lliurament de l'Alta Distinció de la Generalitat a la tasca dels familiars de les víctimes són grans gestos. El fet que el 3 de juliol de 2016 l'estació es nomene novament «Jesús» és un gran símbol de superació i de reconciliació amb el passat. Hui es pot dir que esta societat ha assumit la seua tragèdia. Sols els pobles que ho fan poden caminar lliures i forts cap al futur. La lluita de l'Avm3j ens han fet madurar i prendre consciència del que hem sigut i sobretot del que podem ser. Sols queda pronunciar dos paraules: perdó i gratitud. Un doble perdó: el que haurien d'haver expressat els membres de l'anterior govern valencià i el que ha pronunciat la ciutadania per haver deixat a soles per uns anys als familiars de les víctimes. Una Gratitud: la d'un poble que agraïx a l'Avm3j el fet que haja aconseguit que l'accident siga reconegut com una tragèdia de tots i totes. Confiem no oblidar-la mai. Sols superant les adversitats col·lectives tindrem un millor futur.