Sant Francesc Solano

Francesc va nàixer el 10 de març de 1549 a Montilla, un poble d´Andalusia. Els seus pares, amb una condició econòmica benestant, portaren el menut als jesuïtes, on va rebre els ensenyaments bàsics i on va descobrir la seua vocació. Als 20 anys va ingressar al convent dels franciscans de Sant Llorenç, de Montilla, i va fer la professió el 25 d´abril de 1570. Dos anys més tard deixà la seua vila natal i es traslladà al convent de la Mare de Déu de Loreto, a prop de Sevilla. Després d´acabar els estudis reglats, va ser ordenat prevere el 1576.

Degut a la seua afició a la música, fra Francesc Solano va ser nomenat vicari de cor i predicador. Va passar per diversos convents d´Andalusia, on va ser un exemple de caritat. Així va ser enviat a Arrizafe, a prop de Còrdova (on va ser mestre de novicis) i el 1581 anà al convent franciscà de Sant Francisco del Monte, a Serra Morena. La seua pregària no l´allunyà de la gent, ja que quan hi hagué la pesta a Montoro, acudí sol·lícitament per ajudar els malalts. També estigué al convent de Sant Lluís de la Zubia, a Granada. Però el 1588 sol·licità anar a missions per tal d´evangelitzar el Nou Món. Durant la travessa per mar també predicà a la tripulació, fins que arribà a Lima el 1590. Com que el seu destí era Tucuman, va haver de fer un llarg viatge, amb huit franciscans més, travessant els Andes i arribar a Cuzco. Des d´allí travessà la meseta del Collao per Potosí, passà pel nord de l´Argentina i baixà a les planures de Tucuman, on va romandre fins el 1595 com a missioner i custodi del convent de Tucuman i del Paraguai. Aquest 1595 els seus superiors el feren anar a Lima per tal de fer-se càrrec del convent dels Descalços que s´acabava de fundar. El 1602 el P. Juan Venido envià fra Francesc a Trujillo, i el 1604 retornà a Lima.

La seua vida de penitent, austera i plena de caritat, va fer que la seua salut decaiguera i per això va ser ingressat a la infermeria del convent de Lima, on va morir el 14 de juliol de 1610. El seu enterrament va ser una mostra de dol i d´estimació envers aquell frare que ja consideraven sant. Tota la ciutat, des del virrei a l´arquebisbe, i des de la gent més senzilla als més poderosos, van retre homenatge a fra Francesc Solano. Va ser canonitzat pel papa Benet XIII el 1726.

Fra Francesc Solano, per predicar l´Evangeli i estendre el Regne de Déu, va fer una cosa tan natural (i que els capellans valencians haurien d´imitar) com aprendre les llengües indígenes dels pobles que visitava a Tucuman, Paraguai, Perú i Xile. D´aquesta manera Sant Francesc Solano podia acostar-se a aquelles persones amb la llengua d´aquells fidels, sense haver d´imposar la llengua dels colonitzadors, cosa que és tot un exemple per als sacerdots valencians que continuen sense voler utilitzar la llengua del poble que serveixen.

Sant Francesc Solano va ser canonitzat pel papa Benet XIII (no el papa Luna, que va ser el d´Avinyó i que portà anys abans aquest mateix nom) el 27 de desembre de 1726.

Que Sant Francesc Solana, l´Apòstol del Nou Món, siga un model per a l´Església Valenciana, per tal que els capellans que continuen menyspreant i marginant la llengua dels cristians valencians, puguen ben aviat introduir el valencià al si de les comunitats cristianes.